Educar ensenyant, entre els valors i les virtuts

Salvador Cardús, Vicenç Relats, Assumpta Duran i Ramon Sitjà. Desè debat celebrat a VicL’Aula Magna de la Universitat de Vic va acollir l’11 d’abril passat el darrer debat del cicle Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat, que va comptar amb una assistència molt nombrosa i que es feia amb la col·laboració del Centre d’Innovació i Formació en Educació (CIFE) de la UVIC. Sota el títol A l’escola s’educa o s’ensenya?, al debat hi van participar des de la taula el sociòleg i periodista Salvador Cardús, la directora de l’Escola rural Borredà, Assumpta Duran, i el membre del Grup de Mestres d’Osona de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya Ramon Sitjà. Van mantenir un debat viu, continuat llargament després pel públic, amb unes opinions molt contrastades sobre la funció educativa de l’escola i del paper que hi ha de jugar l’anomenada educació en valors, que Cardús critica per “adoctrinadora” i considera que cal substituir per una aposta pel conreu de les “virtuts”. Un debat que, per un contratemps de Cardús –que hi feia la ponència central-, es va desenvolupar en l’ordre invers a l’habitual a les altres sessions del cicle, i que li va impedir sentir les dues altres intervencions prèvies.

El sociòleg, que va afirmar que la seva intervenció no tindria “voluntat de pontificar sinó de provocar reflexió”, va advertir que partia del “pressupòsit-prejudici” de la gran distància que hi ha entre l’escola i la realitat, ja que considera que “el món escolar té dificultat per tocar de peus a terra”, és “propens a fer discursos ensucrats i a haver de viure realitats amargants”, fet que descriu com “anar amb ulleres de sol en un dia núvol”.

Crític amb la pedagogia constructivista, que “es fixa més en els objectius que en el que s’aconsegueix” i que considera “un model de limitacions provades”, sosté que posar l’èmfasi en educar més que en ensenyar “dilueix l’autoritat del mestre”, en un moment en què “tot educa”, també la televisió, “que té més força que l’escola”, mentre que “des de l’escola es vol construir un món que no existeix”.

Per Cardús, el debat sobre si l’escola educa o ensenya és “més polític o ideològic” que altra cosa, tal com reflecteix la disputa entre progressistes i conservadors a l’hora d’anomenar –d’Ensenyament o d’Educació- el Departament de la Generalitat que s’ocupa del sistema escolar, ja que, en definitiva, “l’escola educa ensenyant, amb la transmissió de continguts curriculars, i també fent sentir els alumnes membres de la comunitat”. Remarca que la tasca educativa, però, no és una exclusiva de l’escola ni de la família, perquè “també eduquen els mitjans de comunicació, la publicitat, les xarxes socials, les noves tecnologies, el lleure…” I que ho fan “de forma complementària i contradictòria” perquè, per exemple, “a la televisió hi és tot”, ja que a través de les seves programacions s’hi expressen continguts amb discursos del tot contradictoris.

Per Cardús, en una societat moderna i plural com l’actual, la diversitat –també ideològica- ha de ser consubstancial a l’escola, que “no pot tenir uns valors únics”, ja que en una mateixa aula hi ha infants i joves de famílies que tenen unes expectatives diferents per a ells. “Hi conviuen fills de pares a qui els faria gràcia que la seva filla es prepari en universitats estrangeres per ser una investigadora de la NASA; els que volen que el seu fill sigui pastor i faci formatges en un poble a la muntanya; i famílies molt tradicionals, que donen un paper secundari a la dona, que volen que el fill segueixi els ensenyaments de l’imam a la mesquita”, exemplifica.

 

Contra l’educació en valors

En aquest sentit, es desmarca clarament de l’anomenada “educació en valors” des de l’escola, que considera “una fórmula d’adoctrinament subtil”, impròpia d’una societat diversa i que parteix del supòsit que “prenem decisions en base a valors abstractes –com ara tolerància, pau, solidaritat…-”, quan l’anàlisi social demostra, segons el sociòleg, que “les decisions es prenen per hàbits adquirits, en forma de rutines, pel seu valor pràctic”. Per això advoca perquè “el discurs dels valors” se substitueixi pel “conreu de les virtuts –com ara paciència, vitalitat, fortalesa-, que no tenen un component ideològic explícit” i que són qualitats que cal impulsar per a un bon desenvolupament personal. “Educació en valors?, no gràcies”, va arribar a afirmar en un seu eslògan, volgudament “irreverent”, per acabar indicant que “quan l’escola parla de la crisi de valors fa un discurs profundament conservador”, que la porta a “reaccionar de forma conservadora”.

Salvador Cardús i Vicenç Relats (moderador)L’autor de llibres tan llegits com El desconcert de l’educació (2000) i Ben educats (2003) sosté que el món educatiu està “instal·lat en una sensació de crisi”. Per combatre-la llança un seguit de propostes en forma de decàleg que passen per “abandonar la retòrica de l’espontaneïtat”; “desfer-se de les tenalles del parlar políticament correcte”; “posar l’accent en la bona organització en lloc d’insistir en models pedagògics teòrics”; establir processos comunicatius (plans de comunicació) a les escoles, que facilitin la relació amb les famílies; promoure la formació continuada del professorat; “superar el discurs catastrofista”; revalorar el paper de la transmissió; desideologitzar i focalitzar el discurs escolar en l’experiència; fer el “gir difícil” d’entendre l’educació “no com un dret social sinó com un deure social” i “deixar de parlar de valors per parlar de virtuts”.

 

Un fals dilema

Al seu torn, en una intervenció feta arran d’aula, la directora de l’escola de Borredà i de la Zona Escolar Rural Berguedà Centre, Assumpta Duran, va afirmar que demanar-se si l’escola educa o ensenya és “un fals dilema”, perquè “fa les dues coses”, ja que la seva tasca és “ensenyar uns continguts determinats als futurs ciutadans d’un país”. I remarca la paraula continguts. “Després de la reforma de la Llei general d’ordenació del sistema educatiu (LOGSE) del 1990 la paraula continguts té un significat d’ampli recorregut pels mestres: vol dir moltes coses en una (lleis, fets i conceptes; procediments; actituds, valors i normes). Uns continguts que hem de replantejar sovint perquè per formar ciutadans per al segle XXI no són vàlides les mateixes coses que van servir per la nostra formació o la dels nostres avis”, indica.

Assumpta DuranDuran constata que avui “cal lluitar sovint per convèncer alguns infants i joves que rebutgen l’escola, que no són conscients del que tenen i del que poden perdre, que no han après a valorar-ho”. Un fet que resulta de “no haver-los-ho ensenyat prou bé o que potser és l’efecte d’una societat que té  -tenia- de tot”, indica.

Així mateix, remarca que “l’escola no representa el mateix per a tothom, ja que per alguns és un lloc d’ascens social, per altres un espai on retrobar la cultura que els és pròpia, la del seu nivell social”. I que “la tasca que la societat havia encomanat a l’escola, la de la transmissió dels coneixements”, actualment, “no la té en exclusivitat, ja que la comparteix amb altres agents, especialment els mitjans audiovisuals, la xarxa…” i això obliga l’escola a “redefinir el seu paper”.

Endinsant-se en la qüestió terminològica del debat, sosté que “ensenyament ens situa en l’espai dels aprenentatges funcionals -continguts per desenvolupar-se en un espai i temps determinat- i educació ens reporta a una acció a més llarg termini, més global, més permanent, més íntima”. Detalla que “parlar d’educació ens remet a una relació de persona a persona, una relació de comunicació, a través de la qual les persones experimentem canvis profunds en la manera de ser i actuar”. Defensa que “en aquesta relació entre el mestre i l’alumne, hi ha educació encara que no ens ho haguem plantejat de manera específica. Quan un mestre planifica la seva acció, el que vol que els seus alumnes aprenguin, té en compte una pila de coses: què ensenyarà, com ho farà, en quin temps, quins aspectes prioritzarà, com organitzarà l’aula, quins materials farà servir, quina relació busca establir entre els alumnes i entre els alumnes i ell… Totes les coses que es planteja el porten a prendre decisions que són educatives; tot el que fem i el que no fem, allò que molt sovint s’anomena currículum ocult”.

 

Practicar valors

Assumpta Duran indica que la manera de fer i de treballar “potencia uns valors o uns altres”, que estan especificats als idearis i projectes educatius de centre. “Per poder ser ciutadans actius i crítics cal alguna cosa més que haver realitzat uns aprenentatges, cal haver interioritzat una sèrie de valors, haver-los pogut practicar i respondre de manera activa i creativa a les demandes de la societat”, indica.

Finalment, la mestra berguedana va posar èmfasi en la incidència social que el mestre rural té en el seu medi. “Ser mestre de poble suposa un repte com el de tots els mestres de qualsevol escola, però amb una projecció que pot anar més enllà. Quan l’educació de tots els infants de la comunitat està a les teves mans et planteges molt bé quina mena de ciutadans t’agradaria que fossin, quina mena d’escola els has de proposar, quins valors treballaràs per damunt de tot, quines accions, amb quins agents, quines col·laboracions, quina implicació en l’entorn, quina relació amb les famílies… Saps que el que faci l’escola té o pot tenir una implicació profunda en la vida del poble i que pots ajudar a modificar coses que van més enllà del que tens encomanat com a objectiu principal del treball escolar. La teva feina pot esdevenir impulsora d’actuacions que comencen a l’escola i acaben estenent-se pel municipi. Saps que l’escola i el que en ella s’hi fa pot donar vida, impuls, il·lusió, promoure activitats que faran comunitat”, va explicar.

Ramon SitjàPer la seva part, en nom del Grup de Mestres d’Osona, Ramon Sitjà, mestre de l’escola Ansersen de Vic i professor de la UVIC, va centrar la seva intervenció en el camí que fa el Compromís ètic del professorat, elaborat en grups de treball de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i presentat ara fa un any a la mateixa Universitat de Vic. Va destacar que es tracta d’un document “obert”, que “no vol ser un codi deontològic ni un llistat del que està bé i malament” sinó una “reflexió sobre l’ètica de la professió de mestre i professor”, en un moment en què la societat es troba “en un canvi de paradigma econòmic, social i també educatiu”. El document proposa “elements de reflexió sobre el sentit de l’educació i de la formació al llarg de la vida, des d’una perspectiva ètica”, en un moment de “canvi generacional” a l’ensenyament del país, ja que ara comencen a jubilar-se molts mestres que hi van entrar els anys 70 i 80, quan es va implantar l’EGB. “L’ètica no és cap assignatura però està implícita en la pràctica del mestre”, una professió que “implica un compromís” que, per Sitjà, ha de permetre, a través d’uns valors viscuts a l’escola, ajudar a caminar cap a “un model social democràtic, lliure i constructiu”.

 

Podeu veure el vídeo íntegre del debat clicant en aquest enllaç

 

Vicenç Relats i Casas,
és coordinador i moderador del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

 

EmailShare

Jaume Cela reflexiona sobre la funció social del mestre en una entrevista a TV3

jaume CelaEl mestre i escriptor Jaume Cela, director de l’Escola Bellaterra, reflexiona sobre la funció social del professorat avui i del seu compromís ètic en una entrevista recent a Televisió de Catalunya, en el marc de la l’emissió de la sèrie Mestres i del cicle de debats organitzat per la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i la Fundació Jaume Bofill.  La podreu trobar en aquest enllaç.

EmailShare

‘Mestres’, per algú que els ha conegut

Manel Rullo LlombartEl meu pensament quan, a suggeriment dels organitzadors del cicle de debats, vaig proposar-me escriure un petit article per al blog Què vol dir ser mestre avui?, va ser escriure sobre els meus mestres del col•legi Sant Josep de Tortosa, persones a les quals els estaré sempre agraït i a les quals dec bona part del que sóc. Em sembla, però, que, més que això, em suggerien un article sobre la meva experiència coneixent “tots els mestres”, de més d’un miler d’escoles i instituts de Catalunya, a qui vaig tractar sent un comercial de l’editorial Santillana (Grup Promotor). Una experiència que recomano a tota persona que vulgui opinar sobre la tasca docent. Perquè els mestres són molts i variats però les circumstàncies que els envolten i els entorns on exerceixen encara ho són més.

A nosaltres, com a treballadors de l’editorial, ens demanaven posar-nos al servei de la comunitat educativa, escoltar-los, entendre les seves necessitats. I això només es pot fer amb moltes hores dedicades a estar amb ells, a parlar de la seva tasca diària, a conèixer quina feina hi ha més enllà de les hores de classe, saber què es un projecte curricular, què vol dir fer tutories, que vol dir fer una atenció individualitzada, com es pot ser “just” a l’hora de corregir cent exàmens de cent persones diferents, amb capacitats diferents, amb realitats diferents… Saber com es treballa en equip per donar una coherència al que s’ha d’ensenyar per part de persones diferents amb realitats diferents, etc. Només puc dir que en més de deu anys que vaig fer aquella feina de comercial de llibres de text, vaig poder conèixer mestres de la pública, de la privada-concertada, de la privada-privada… Tots i totes sempre em van transmetre que eren molt conscients de la importància social de la seva feina i que només amb el continu aprenentatge i formació podien cercar la millora que tots pretenien de la seva tasca docent. Visitant-los i coneixent-los vaig viure moltes anècdotes: un dia vaig fer de mestre; un altre dia vaig participar en un simulacre d’incendi; un altre dia vaig evitar una agressió d’una mare…

Centraré, però, aquest article sobre un comentari que m’ha arribat de diferents persones, que diu el següent: “Jo no miro el programa Mestres de TV3 perquè és un programa ensucrat, on es transmet una idea idíl•lica del que és la tasca docent i on no surten els veritables problemes que hi ha a l’ensenyament.”

Jo penso tot el contrari. Aquests programes són necessaris; aquests i uns altres, si volem, però aquests, també. Els professionals de l’ensenyament, com altres col•lectius, agafats així en massa, són molt vulnerables i és molt important dignificar la seva tasca i donar-la a conèixer. I vull referir-me també a algunes de les coses que normalment anomenem “veritables problemes de l’ensenyament”:

-Parlar de les experiències individuals està molt bé, però l’ensenyament a Catalunya és molt més divers. Sí, és cert! Hi ha escoles verdes, n’hi ha que tenen horts ecològics, n’hi ha que tenen projectes lingüístics d’escola trilingüe i fins i tot amb quatre llengües … I la diversitat es mostra en tot el seu esplendor al programa, penso jo, a partir dels testimonis individuals. La diversitat no ens ha de fer por, ni els en fa als mestres de Salt, ni a l’equip directiu d’un IES amb 40 professors interins pendents de l’adjudicació de places. El que ha de fer la diversitat és ser tractada com un repte, treballada amb coherència, i posant-hi tothom de la seva part, i -perquè no dir-ho- amb més recursos, no amb més discursos.

-Mostrar sempre experiències positives potser no dóna una visió completa del món educatiu. Sí, ho comparteixo, però per netejar draps bruts en qüestions d’ensenyament la televisió no ha de ser el mitjà. Per cert, ja hi ha altres programes de denúncia, i molts d’altres que quan hi ha un estirabot en algun lloc se’n nodreixen abastament. El Departament d’Ensenyament ja té els seus mitjans, i fins on jo sé, han funcionat i funcionen prou bé.

-Un problema evident dels nostres dies és la falta de recursos i, com que gestionem els pocs que hi ha, sempre s’han de sentir els comentaris sobre la necessitat que s’aboquin tots els diners a les escoles públiques i que deixin de donar-se’n a les privades concertades. Estic d’acord amb aquesta afirmació, però també que hi hagi una compensació -a la renda o on sigui-, en què els pares que paguen els seus impostos com tothom, puguin desgravar la despesa suplementària (la despesa que va del que paguen actualment al que haurien de pagar si l’escola no fos concertada) per decidir portar el seu fill a la privada-privada. Ep! i pensem tots plegats el servei que fan al país les escoles privades concertades que, de no ser-hi, de segur que hi hauria un problema de recursos, i de capacitat, molt gran.

-Les escoles estan plenes de persones que fan de mestres sense cap motivació, que hi són només per guanyar-se el sou i prou. Doncs sí, com en tots els col•lectius, i aquest sou que es guanyen ja us dic que el 98% el tenen ben guanyat. Però en aquest col•lectiu hi ha una avantatge, ja no hi ha mestres únics que ho fan tot. Un alumne, sigui de l’escola que sigui i estigui en el curs que estigui, rep al dia classe de com a mínim tres mestres; els cicles, són de dos cursos i els docents es reuneixen periòdicament per treballar aspectes a millorar; els equips directius fan una tasca de cohesió, coordinació i planificació impagable… Per tot plegat, un mestre que no fa bé la seva feina queda diluït en el sistema, i més que els alumnes, són els propis companys i companyes qui el pateixen més.

-Finalment, els nostres alumnes són els que treuen pitjors resultats en les estadístiques internacionals. Sí, algunes dades així ho diuen, però per poc que fem una anàlisi de la situació de l’educació a Catalunya els darrers 100 anys, podrem veure amb claredat on estàvem i on estem. I, si s’ha de donar la culpa a algú dels resultats, hi ha una culpa molt repartida amb aquest tema: pares i mestres a parts iguales, però també de la construcció social que tenim. La necessitat de treballar els dos components de la parella -en el millor dels casos actualment- fins a hores intempestives afecta l’educació dels infants i adolescents, com també afecta una crisi de valors del nostre entorn. Una crisi de valors que es manifesta en què gairebé tots donem més importància a un esportista que a un cardiòleg, preferim el lleure al treball constant, i on fins i tot qui fa diner fàcil té un renom i un prestigi molt superior a qui refusa un ascens a la feina per restar al costat de la família.

 

Manel Rullo Llombart, excomercial de llibres de text

EmailShare

Atendre les necessitats i potencialitats educatives de cada infant i adolescent

 

Taula participants de la Seu d'Urgell “Com es pot treure el millor de cadascú?” Aquesta era la pregunta que es plantejava al novè debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, celebrat el 28 de març a la Capella de la Immaculada de la Seu d’Urgell, al Centre Cultural les Monges, amb la participació de director de l’Escola Garbí Pere Vergés d’Esplugues de Llobregat, Jordi Carmona; de la mestra d’educació Infantil de l’Escola Fructuós Gelabert de Barcelona Núria Rodríguez; i de la mestra i psicopedagoga Pepita Ramèntol, de l’Institut Joan Brudieu de la Seu d’Urgell, membre del Grup de Mestres de l’Alt Urgell-Cerdanya. Reflexionant sobre com desvetllar el talent personal i atendre les necessitats educatives de cadascú dins d’una aula, on cada infant i adolescent és diferent, es va posar èmfasi en la conveniència que l’alumne se senti útil i valorat en el seu procés educatiu, amb capacitat de participar i triar en el seu disseny, i d’avaluar també per competències i no només pels coneixements adquirits.

Carmona va emmarcar el tema a través de les respostes que els seus alumnes de Primària i Secundària li havien donat. “Massa sovint la resposta només té una direcció: som els adults qui decidim com hem de treure el millor de cadascun dels nostres alumnes quan ells són els protagonistes del seu procés educatiu”, constata. Per això va demanar als seus alumnes com es pot treure el millor d’ells mateixos? Què necessiten del professorat? I quin entorn és el més adequat?

Jordi CarmonaD’entre els aspectes que depenen d’un mateix, el director de l’Escola Garbí Pere Vergés remarca les següents paraules i expressions suggerides pels alumnes: “aprendre dels errors, autoestima i valoració d’un mateix, acceptació de la imatge personal, perseverança, l’esforç, metes (somnis, il·lusions), conèixer els propis punts febles, tolerància a la frustració, fortalesa enfront de les crítiques, suport mutu, no ser egoista, pensar en positiu, amistat, estima mútua”. Carmona fa notar que “els alumnes tenen interioritzats valors com l’esforç i la perseverança que tanta polseguera aixequen sovint al nostre debat educatiu” i per això advoca per “generar entorns i activitats que fomentin aquests hàbits”.

Pel que fa al que els alumnes consideren que l’escola i l’entorn els han d’oferir, en destaca: “reconeixement i valoració, activitats dinàmiques, suport davant de les dificultats, treball en equip, objectius clars, participació (decisions, activitats, objectius i metes), entorn proper (“familiar”), estima (“sentiments”), respecte”.

Les condicions que els alumnes troben “fonamentals” per donar el millor de si mateixos són “valoració, entorn proper i familiar i autoestima”. Per Carmona la valoració és “un factor extern que han de garantir els educadors” i observa que “una valoració positiva va relacionada amb l’esforç i la perseverança”. Remarca que l’entorn proper i familiar “depèn d’un mateix i dels altres, ja que va estretament relacionat amb el clima de convivència del centre i el rol de participació i de l’aplicació del projecte de drets i deures”. Finalment, sosté que l’autoestima “és un factor que depèn d’un mateix, molt lligat a la valoració i l’entorn, que cal treballar i conrear”.

 

 L’escola com un gran mercat

Carmona considera que el docent ha d’analitzar la classe per conèixer els seus alumnes i les seves necessitats, en base a un “reconeixement de la diversitat de l’aula com a factor clau”. Remarca que “si els alumnes se senten protagonistes, estimaran els aprenentatges”, però opina que “si es considera que el més important són els coneixements i les competències bàsiques, no es podrà avaluar per competències –no exclusivament les matèries, doncs- ni programar les intel·ligències múltiples, més enllà de la matemàtica i la lingüística que són les intel·ligències més desenvolupades”. El director de l’Escola Garbí Pere Vergés defensa que cal que els centres escolars desenvolupin les intel·ligències múltiples a través de les potencialitats dels alumnes en la plàstica, la dansa, el teatre, les emocions, etc.

“L’escola ha de ser un gran mercat que, quan el travesses, no et deixa indiferent”, exemplifica Carmona, que es pregunta “per què l’escola anul·la tant la creativitat?” i s’aferra “a les agrupacions tancades d’alumnes”. Per contra, insisteix en la necessitat de desenvolupar experiències de treball escolar reeixides com programar en el context de les intel·ligències múltiples; practicar el servei-aprenentatge; promoure la participació de l’alumnat als òrgans de govern de l’escola i la seva presa de decisions; el treball en grup i l’aprenentatge cooperatiu; l’educació de les emocions (el coneixement del jo i els altres); la participació de l’alumnat en la distribució del mobiliari de l’aula i la concepció de l’espai escolar, més enllà de les “aules clàssiques”.

 

L’escola desitjada

Carmona va cloure la seva intervenció assenyalant elements que els seus alumnes havien indicat de com els agradaria que fos la seva escola. Entre el llistat de desitjos hi ha: “Ens agradaria una escola on hi haguessin sofàs per seure; on els mestres no cridessin mai; que quan estiguem tristos ens alegressin amb activitats divertides; que ens ajudessin a tranquil·litzar-nos i relaxar-nos; que els professors juguessin amb nosaltres; on cadascú pogués triar la seva feina o projecte a fer; que hi haguessin molts concursos, no només per Sant Jordi; que hi haguessin animals o mascotes a les classes; que sortíssim abans per poder jugar; aprendre jugant; no només seguir el llibre, fer altres tipus d’activitats; triar matèries optatives; que hi hagués música per relaxar-nos; que ensenyin tècniques per estudiar; fer reforç i ampliació pels que tenen més dificultat; fer convivències cada trimestre; arreglar el que s’espatlla o es fa malbé; servei d’atenció al client, per quan hi ha problemes; treballar amb les TIC; aprendre en grup, amb canvis sovintejats del grup de treball…

Carmona sosté que els alumnes “no demanen la lluna, però demanen que els escoltem, que es tingui en compte la seva opinió, els seus sentiments, les seves necessitats” i que per fer-ho possible “només cal una mica de sentit comú i d’estima pels nostres alumnes i la nostra feina”.

Núria RodríguezEn una intervenció molt vivencial, Núria Rodríguez va argumentar que “per a moltes criatures, l’escola és una segona oportunitat a la vida”, perquè “amb la vida acabada d’estrenar, hi ha molts infants que surten a jugar la partida de viure amb cartes molt dolentes”. En aquest sentit, destaca que “molts tenen la sort de trobar a l’escola la mirada amorosa, el respecte i la confiança que no troben enlloc més” i que “si més no, aquest hauria de ser un dels grans reptes de l’escola”, on “la vida és diversitat”.

Es pregunta “com la mestra o el mestre pot escoltar el batec de cada criatura?” i  admet que el docent “moltes tardes marxa a casa amb la insatisfacció per no haver arribat a …, no haver tingut prou espai per escoltar, per haver respost mecànicament a…. i no haver entès el que realment li estaven dient” determinats alumnes i que “al matí següent torna amb la llista interna de propòsits per a cadascun”. La psicopedagoga i mestra d’Infantil de l’Escola Fructuós Gelabert sosté que “l’èxit escolar i la intel·ligència no estan directament lligats” mentre que, per contra, “l’autoestima i l’èxit ho estan estretament”.

“Si em sento valorat, estimat, considerat, respectat…, tinc ganes de posar en joc el millor de mi, de provar, d’esforçar-me en allò que costa, d’actuar també amb respecte, confiança… És una taca d’oli que s’escampa…”, conclou.

Pepita RamèntolPer la seva part, Pepita Ramèntol, del Grup de Mestres de l’Alt Urgell i Cerdanya de la FMRPC, a la llum del Compromís ètic del professorat, va destacar la importància de reconèixer amb normalitat la diversitat de l’alumnat. “Cadascú té la seva història, els seus orígens, les seves vivències, les seves qualitats, el seu caràcter… que el fa diferent, el fa únic. Cal conèixer-ho i acceptar-ho, i treballar per desenvolupar al màxim les potencialitats de cadascú com a base de l’acció tutorial”, afirma. Ramèntol destaca la necessitat de “crear un ambient on predominin la tranquil·litat i la calma, on es confiï en les potencialitats de cadascú, on es respectin els diferents ritmes d’aprenentatges, on es propiciïn la cooperació i la col·laboració”. Argumenta que això pasa també per “conrear els valors de l’esforç i la constància en l’alumnat, així com la consciència de responsabilitat i de construcció tant personals del propi aprenentatge com col·lectives, ja que aprenem dels altres i amb els altres”.

Podeu veure el vídeo íntegre del debat clicant en aquest enllaç

 

Vicenç Relats i Casas,
és coordinador i moderador del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

EmailShare

Salvador Cardús obrirà l’últim debat ‘A l’escola s’educa o s’ensenya? a Vic

Salvador CardúsDesprés d’una gira per tot el país durant deu setmanes, de bracet amb l’emissió del programa Mestres de TV3, el cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat arribarà a la seva fi el dimecres 11 d’abril a la Universitat de Vic. El debat A l’escola s’educa o s’ensenya? comptarà amb la participació des de la taula de Salvador Cardús, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona; Assumpta Duran, directora de l’escola de Borredà,  i Ramon Sitjà, membre del Grup de Mestres d’Osona de la FMRP.

El cicle itinerant està coorganitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya  i ha reeixit en l’intent de suscitar reflexió al si de la comunitat educativa al voltant de la funció social del professorat i del seu compromís ètic.

El debat es podrà seguir i participar-hi en directe per Internet a través del blog www.sermestreavui.cat, que difon informació sobre el cicle de debats a través de les xarxes socials (FacebookTwitter i Youtube i Ivoox). Al blog hi ha disponibles també els vídeos (íntegres i resumits), postcasts i relatories dels debats anteriors.

EmailShare

Ètica als centres educatius en temps de canvi generacional i social

Raül ManzanoL’Equip de Coordinació de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) volem expressar el nostre respecte a l’opinió de Josep Borràs sobre el document El compromís ètic del professorat, expressada en un article en aquest blog. Sempre hem pensat que la crítica és una oportunitat per a la reflexió i per a la millora. En tot cas, ens agradaria apuntar alguns matisos que ens semblen rellevants. El compromís ètic del professorat va partir de la inquietud del Grup de Mestres del Ripollès, que va manifestar la necessitat de posar sobre la taula l’ètica en moments de canvi generacional als centres, de canvi social, que incideix en l’educació. Aquesta iniciativa va ser assumida pels Moviments i va esdevenir un treball de dos anys.

 

Es  va plantejar des d’una perspectiva oberta, participativa i rigorosa, a través d’una cerca documental extensa a nivell nacional i internacional. A partir d’un document base, elaborat per un equip divers de persones, es va posar a debat als centres educatius durant un any, en què es van fer sis jornades territorials arreu del país. Hi van participar universitats i estudiants de mestre, estudiosos de l’ètica i l’educació. Tot plegat, al voltant d’un miler de persones de diferents etapes educatives. I el text va prendre forma a partir de les seves veus. Es va optar per fer un compromís ètic precisament perquè no volem que sigui quelcom tancat i prescriptiu, ans al contrari. En la seva presentació es va manifestar que és una proposta oberta i dinàmica. El veritable sentit que té és la seva utilitat per a la reflexió individual i col·lectiva sobre l’ètica com a substrat que dóna sentit de l’exercici de la docència.

Les reflexions que Pep Borràs fa entorn del compromís dels mestres de les escoles rurals les compartim plenament i sempre n’hem destacat el seu valor. El Secretariat d’Escola Rural és un àmbit de la Federació que fa més de dues dècades que treballa ininterrompudament amb moltes i molts mestres de Catalunya en la línia que tan bé expressa el Pep al seu escrit. I també volem fer-lo extensiu al professorat d’altres entorns educatius i d’altres etapes.

 Finalment volem reconèixer el testimoniatge que Josep Borràs va transmetre al programa Mestres referit a les tecnologies al centre educatiu. En tot moment va mostrar i expressar el valor del compromís amb l’escola, l’alumnat, les famílies, l’entorn i la societat.

 

 Raül Manzano,
president de la FMRPC, en nom de l’Equip de Coordinació

 

EmailShare

Una implicació que va més enllà d’una ocupació laboral i de l’aula

Taula del vuitè debat. D'esquerra a dreta, Miquel Martínez, Vicenç Relats (moderador), Carme Eloy i Jordi IbáñezLa necessitat d’entendre la tasca educativa de mestres i professors com a quelcom que és “més que una ocupació laboral”, com “una professió” que cal exercir amb “compromís en clau d’escola i de projecte educatiu i no només d’aula”, és un dels trets destacats del debat celebrat el 21 de març al Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia, que responia la pregunta Com s’ha d’implicar el professional en la tasca educativa del centre? Així ho va emmarcar el catedràtic de Teoria de l’Educació de la Universitat de Barcelona Miquel Martínez, en una ponència inicial, que va ser completada per les reflexions arran d’aula del professor de Socials i director de l’Institut Eduard Fontserè de l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Ibánez, i de la presidenta del Grup de Mestres de l’Anoia de la FMRP, Carme Aloy.

Miquel Martínez remarca que la feina de l’educador “a més de ser un ofici, integra un compromís”, que “no es pot fer si no és amb professionalitat” i que requereix una “formació continuada”, tot i reconèixer que “el sistema estimula poc a qui vol avançar”. El catedràtic sosté que la qualitat de l’educació depèn en gran mesura de “la qualitat del professorat i dels ambients d’aprenentatge i convivència que conformen la vida als centres”, en els quals incideix “el nivell de formació personal i professional del professorat” i “la dedicació” amb què el docent atén els diferents ritmes d’aprenentatge i les dificultats dels alumnes.

Remarca que la tasca col·laborativa entre docents i alumnes al si dels centres és “clau” per crear “climes afectivament rics, que no vol dir tous”, que han de permetre que “la persona creixi”. Sosté que “un aprèn valors vivint-los” i que “creant aquests ambients es creen valors”. Això passa per assumir, entre altres coses, que “hi ha alumnes difícils d’acceptar, però també professors difícils d’acceptar”.

A banda d’una bona formació del professorat com a Miquel Martínezdocent, també cal un exercici de la tutoria “eficaç i capaç de promoure un bon clima d’aprenentatge i convivència al centre.”  Una tasca que ha de portar el professorat a “implicar-se èticament” en la formació d’una “ciutadania transformadora, per a una societat millor”. En aquest sentit, sosté que l’escola fa una certa “tasca de resistència”.

Espai i temps i no només lectiu

Argumenta que “el professional és qui pren decisions per criteri i per valors” i que “aquesta responsabilitat no s’esgota amb l’aula”. Així, remarca que per exercir la tasca educativa, al docent li cal “espai i temps i no només lectiu” i fer una “reflexió continuada sobre la pràctica professional i sobre en quins moments ens hem trobat problemes ètics”. Una tasca en la qual cal “conrear el treball amb les famílies”.

Martínez sosté que la tasca del professorat sempre és una tasca complexa i per això la seva professió és un ofici tècnic i també artesanal. L’exercici de la professió, però, va “més enllà del bon docent o expert en un àmbit de coneixement, per molt important i necessari que sigui”. El bon acompliment de la seva funció educadora requereix, a més, altres tipus de sabers: “saber fer i principalment saber actuar amb criteri en situacions no sempre previsibles i, en no poques ocasions, amb un cert grau d’incertesa”. D’aquesta manera, “la tasca del professorat i en especial quan li corresponen funcions de tutoria, suposa un exercici professional que requereix responsabilitats i incorpora valors ètics i compromís social” com a components essencials de la pròpia professió. “El professional és qui pren decisions per criteri i per valors i aquesta responsabilitat no s’esgota amb l’aula”, conclou.

El compromís amb la societat actual

La tasca docent no pot abordar-se com una mera ocupació laboral, ni tan sols com un ofici pel que només convé estar ben entrenat, segons miquel Martinez. “Comporta un nivell de discrecionalitat tècnica i de presa de decisions en el propi discórrer professional que no pot abordar-se al marge d’un compromís ètic i moral amb els usuaris –alumnes i famílies- així com amb els seus col·legues i el projecte educatiu de centre”, indica. Això suposa que l’exercici del professorat “no pot limitar-se a facilitar l’aprenentatge dels continguts disciplinaris i prou”, sinó que “ha d’integrar de forma transversal i a través del treball sistemàtic organitzat per àrees específiques de caràcter ètic o moral, nous continguts que permetin respondre als reptes més crucials del moment sociocultural en el que vivim”. Aquest “compromís–contracte moral” del professorat suposa “uns vincles de responsabilitat en relació amb la societat i amb la persona que s’està educant”.

El catedràtic de Teoria de l’Educació sosté que “convé que la infància i la joventut actual estiguin entrenades a practicar estils de vida sostenible tant a nivell personal com laboral i ciutadà” i que “l’escola sigui un lloc on aprendre a arriscar-se, on conèixer les nostres possibilitats, on provar, errar i aprendre a corregir”. Per aquesta raó, la tasca del professorat és doble. “Han de ser bons guies per facilitar aprenentatges, però també han de generar les condicions per educar en les interrelacions personals, perquè els qui aprenen i juguen siguin capaços d’aplicar el que aprenen a l’escola, tant a dins com a fora, i siguin competents com a persones tant a nivell personal com social i laboral”. Assegura que en la societat actual és necessari “aprendre a ser autònom, a saber viure en grups heterogenis i a saber usar adequadament els recursos” que es tenen a l’abast i a interactuar-hi.

Jordi IbáñezValorar les persones

Concebre que “en un centre educatiu el més important són les persones” és, per al professor d’institut Jordi Ibáñez, una “idea bàsica” a l’hora de parlar de la implicació professional en la tasca educativa. “Hem d’entendre que quan fem classe al davant hi tenim persones”, els ciutadans del futur, que “un dia podran ser la nostra alcaldessa, el nostre metge, el nostre veí…”. Aquesta reflexió serveix al director de l’Institut Eduard Fontserè de l’Hospitalet de Llobregat per remarcar que “tots som centre” tant docents, com secretaria, com els conserges o el servei de neteja, els professionals de projectes que es fan al centre, pares i mares, alumnat… “Jo no sóc director, sinó que tinc i som un equip directiu, perquè tots som centre i el futur depèn de tots, també de tu”, insisteix. “Perquè tot vagi bé al centre també és important el conserge que al matí engega la calefacció”, exemplifica.

A partir d’aquesta constatació argumenta que el professional ha de ser un “element enriquidor, engrescador, motor de la vida d’un centre”, que faci possible un lideratge per a l’èxit escolar, que creï el clima adient per a que les “escoles funcionin bé, el professors ensenyin bé i els alumnes aprenguin bé”. Per això cal un “suport perquè cada alumne pugui comptar amb una educació de qualitat; afavorir la formació i qualitat dels docents i un procés d’avaluació i rendició de comptes”, en què el professorat “treballi l’avaluació constant” de la seva tasca.

Planificació estratègica

Per aconseguir una millor gestió del centre, defensa una “planificació estratègica” que marqui “on som i on volem arribar”, perquè tal com va dir citant Albert Einstein, “la bogeria és continuar fent el mateix i esperar resultats diferents”. Sosté que aquesta planificació ha de facilitar la participació i la distribució de responsabilitats; promoure el treball en equip; facilitar, orientar l’activitat del centre cap als objectius, racionalitzar l’ús dels recursos, afavorir la presa de decisions i promoure la millora contínua. “La planificació s’ha de fer en base a una anàlisi de partida sobre l’estructura del centre (on som?, qui som?, valors, missió, visió); on es vol arribar (objectius) i com es pot aconseguir (estratègies, activitats, plans de treball).

Per avançar en aquesta línia advoca per obtenir la “participació indispensable de tots els membres del claustre” i analitzar els elements que permeten motivar la participació dels companys, a través d’una “actitud proactiva, una actitud positiva vers un mateix i vers els altres, amb flexibilitat personal i flexibilitat social”.

Pel que fa al lideratge del centre remarca que cal treballar en equip i en xarxa, de manera que el centre tingui una forta vinculació amb l’entorn, potenciï l’autoestima del professorat i s’acosti a les famílies, actuant “amb transparència, humilitat, sabent escoltar, amb monitoratge en el desenvolupament de les activitats…”

Pel que fa a la formació dels equips directius remarca que els seu membres no deixin d’exercir la docència ni de rebre la formació com a professors tant de conceptes globals com de la matèria, ja que “a més de membres de l’equip directiu, som en primer lloc mestres o professors”. En aquest sentit, defensa que “l’equip directiu no ha de ser al despatx” sinó que “ha de predicar amb l’exemple”.

Arran de la seva experiència al capdavant de l’Institut Fontserè, advoca perquè la direcció sigui “un equip, no una suma de càrrecs”; la importància de “saber i voler viure la realitat del centre”; la necessitat que “sigui un element referencial del barri” (obert a les entitats); la conveniència del treball en xarxa i d’aprofitar tots els programes i recursos que ofereixen les administracions. Remarca la importància de tenir “elements bandera o d’identificació del centre” tant en l’àmbit intern com extern, que en el seu IES ha passat per treballar la idea de la formació integral de l’alumnat a través de l’Aprenentatge Servei o potenciant les activitats extraescolars.

Jordi IbáñezPer la seva part, Carme Aloy, presidenta del Grups de Mestres de l’Anoia, va presentar els eixos que El Compromís ètic del professorat de la FMRP proposa de cara a la implicació dels professionals en la tasca educativa dels centres. En remarca els següents:

- Exercir la professió d’una manera saludable i satisfactòria que permeti un creixement personal i professional.

- Crear un compromís mutu que permeti desenvolupar els drets i deures dels familiars vers el centre educatiu en benefici de l’educació de l’infant i el jove.

- Mostrar una actitud ètica que permeti una referència estable per a l’alumnat, els familiars i la comunitat.

- Respectar el Projecte Educatiu de Centre (amb el benentès que el centre ha de procurar espais d’acollida per poder conèixer-lo amb profunditat, així com de participació, per incidir-hi, millorar-lo i desenvolupar-lo) Els espais d’acollida i de participació són elements clau per a la implicació i el sentiment de pertinença.

- Participar amb la Comunitat Educativa per idear, fer possible i millorar constantment el Projecte Educatiu (és clau disposar d’un Projecte propi elaborat, desenvolupat i avaluat democràticament).

- Promoure el valor de la democràcia des de la pròpia aula i des del centre.

- Conèixer i contextualitzar el currículum d’acord amb les necessitats de l’alumnat, de l’entorn i del context educatiu actual.

- Promoure el treball en equip del professorat com a eina d’enriquiment del treball diari i com a element de coherència i continuïtat de les accions que es deriven del Projecte Educatiu.

- Treballar en xarxa i coordinadament amb d’altres professionals que intervenen en el teixit educatiu dels infants i joves (aquest és un element clau per a l’èxit educatiu de l’infant).

- Fer arribar la veu col·lectiva del professorat a les autoritats educatives perquè puguin conèixer la realitat (cal que escoltin els professionals de l’educació i tota la comunitat educativa a l’hora de prendre decisions, de donar-los els mitjans que necessiten i d’avaluar el funcionament del sistema).

- Compartir el deure de construir una societat més justa, culta, solidària, competent i feliç.

- Ser conscients i conscienciant que cal un compromís social per a l’educació.

- Exercir el dret i el deure d’una formació inicial i continuada, tant pràctica com teòrica, de qualitat.

- Gaudir de la professió docent, fet que ajudarà a fer-la estimar i a ser respectada.

 

Vicenç Relats i Casas,
és coordinador i moderador del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Podeu veure el video resum del debat clicant en aquest enllaç

EmailShare

Pensem el que pensem

Josep CastilloEm demana en Vicenç Relats una reflexió breu al voltant d’algun dels temes tractats als debats del cicle Què vol dir ser mestre avui?. Ho intento però tinc un parell de problemes. El primer és saber sobre quin tema en concret i el segon és ser capaç de ser breu. Els que em coneixen ja saben que el meu nom i la paraula breu a la mateixa frase és gairebé un oxímoron.

Us haig de confessar que a mi el programa Mestres m’ha agradat, malgrat totes les opinions que hem sentit sobre els temes que queden a mig tractar, etapes que no es veuen prou reflectides, oblits, errors, etc, i aquesta sensació que si no trobem res per criticar no hem estat prou lúcids. I sobretot em sembla una idea brillant associar l’emissió del programa a uns debats que arrodoneixen, matisen i amplien els temes tractats.

Què hi farem!, segurament sóc un il·lús, o com diuen els meus alumnes, un “motivat”, però visualitzar la professió en positiu, més enllà de la queixa i de les reivindicacions, mostrant què fan i què pensen els docents de casa nostra, era una feina que teníem pendent de feia temps. Està donant l’oportunitat d’explicar i explicar-nos i sobretot de fer debat i de reflexionar.

Temps tindrem per explicar les dificultats que tenim per fer bé la feina que hem de fer, però ara, potser, des de fora de la professió, se sap una mica més quina és la feina i com la pensem i la volem fer. Almenys com la pensem i la fem alguns.
I aquí és on vull anar amb aquestes quatre ratlles. Estem massa acostumats a creure que ja estem d’acord en tot i que de l’únic que cal parlar és de com fem la feina i anar al que és més pràctic.

Però la realitat és que no estem d’acord en la visió de l’educació i de la seva funció tant com ens agradaria i fem creure. Potser les discussions i les converses que s’han generat al voltant del programa i del cicle en diferents mitjans serveix per debatre algunes d’aquelles qüestions que en nom de la pau del claustre, o per no encetar debats que puguin incomodar algú, hem anat ajornant i que planen al darrera de la passió dels debats i de les diferències de criteri que s’han fet evidents.
Les conviccions, les experiències i les visions particulars de cadascú articulen un cos teòric que sustenta l’opinió i la conformitat o disconformitat amb el que es diu i es discuteix, tant si en som conscients com si no.

Per sort, som diversos i tenim opinions diferents. Aquesta també és la nostra riquesa, però ens cal veure que no tot és el mateix. Ara que ja hem començat, podríem, també, posar sobre la taula i consensuar, si és que és possible, quatre coses que aclaririen el nostre model educatiu. Per exemple:

- Entenem l’escolaritat com un dret en tota la seva etapa obligatòria o com un privilegi que resta reservat a aquells que es fan mereixedors i saben apreciar-lo?

- La funció de l’escola l’entenem com un espai on formem els ciutadans i les ciutadanes del futur o és una gran empresa de selecció del personal encaminada a triar els que tenen millors capacitats o s’adapten millor al sistema per anar a la universitat?

- Entenem l’educació i l’escola com una eina de compensació de les desigualtats que tenen de partida els nens i nenes del nostre país o reproduïm les desigualtats socials, econòmiques i culturals mantenint les coses com les trobem?

- Quan organitzem la nostra feina, partim del que els professors i mestres ensenyem o del que els alumnes necessiten aprendre per resoldre una vida que no imaginem com serà?

- Pensem que l’escola s’ha d’adaptar als nens i joves reals que tenim o són els nens i joves els que s’han d’adaptar a l’escola ideal i idealitzada que tenim al cap els mestres i professors?

- La nostra feina com a mestres i professors és educar en tota l’amplitud de la paraula o és simplement transmetre uns coneixements i punt?

- L’escola és un element més de l’educació dels nostres infants i joves, tot i ser molt important, o pretenem ser l’element únic, condicionant i supeditant la família, els espais d’aprenentatge extraescolar, l’entorn,… a la feina que fem des dels centres?

Em deixo moltes preguntes més que es poden resumir en: com volem fer la nostra feina i quina funció i sentit té?

I ja posats i per acabar, no estaria de més somniar que en parlem, que discutim tant com calgui, que arribem a un acord. Que aquest acord orienta i dóna significació a tot allò que fem a l’escola i que oferim aquest acord als nostres dirigents polítics per a què l’educació deixi de ser un element de confrontació i esdevingui l’element de cohesió en un context d’estabilitat.

I com que somiar és gratis, que ens facilitin els recursos necessaris per a una tasca tan important, tan apassionat i tan necessària com la nostra

Per Josep Castillo i Adrián,
professor de secundària

EmailShare

Mestres de poble

Pep Borràs i CarlesDiguem  d’entrada que el nombre de mestres de poble són minoritaris en el col·lectiu d’ensenyants.  Em refereixo  a mestres de pobles que no superen el 500 habitants.  A mestres d’escoles que estan agrupades en Zones Escolars Rurals (ZERs).  Som els mestres dels micropobles de Catalunya.  Aquests mestres  atenem  pobles  que cobreixen el 40 per cent del territori català.  

En el programa Mestres de TV3 han sortit pocs exemples de microescoles.  El dimarts  20 de març  el programa va mostrar un d‘aquests centres, l’escola d’Alfés de la qual sóc director.  

En una escola petita tot té una dimensió diferent.  Malgrat  ser petita,  cada escola afronta tota la diversitat administrativa i pedagògica dels cicles d’infantil i de primària. La diversitat aquí pren la màxima expressió: diversitat de cursos, de nivells,  de rendiments,  d’orígens … Tot en una sola classe.   Sovint és tanta que no abastes a donar l’atenció individual necessària.   

En aquestes escoles no pots esperar que ningú et faciliti les coses.  Aquí  tot recau sobre tu i  ho has d’afrontar sol.

L’escola  rural  és l’entorn on la  paraula mestre agafa la seva màxima expressió. Aquí tens la certesa de ser el/la mestre/a.   Aquí no pots defugir la necessària implicació amb els alumnes, l’escola, els pares i l’ajuntament.  Aquí tot es tan petit que té nom i cognom.

Aquí el compromís ètic del professorat  ja hi era abans de redactar el document dels grups de renovació pedagògica.  Aquí has de ser un bon professional de l’ensenyament.  

Fa uns anys –abans de 1975–  els mestres  tenien un aire vocacional. Les condicions eren dures i tan poc atractives que  calia una vocació considerable per fer-se mestre.  El manifest de Rosa Sensat sobre l’escola pública  va apuntar un nou estatus: “Professionals de l’ensenyament” on,  a més a més  de la vocació i el grau de compromís,  s’hi afegia la necessària professionalització del sector.  Durant anys hem vindicat aquesta professionalització com a carta de presentació del nostre treball.   

El nostre compromís  es una implicació personal i una consciència clara de treballar amb material sensible: els nens. Ara gaudim  d’un nou document que vol ser referencial  El compromís ètic del professoratUn document extens, reiteratiu i exigent  que  explicita de forma contundent el grau d’implicació, participació i compromís del nostre ofici.  

Al nostre entorn rural crec,  francament, que no calia.  El compromís hi ha estat sempre. Un document d’aquestes característiques corre el perill de ser excloent i estigmatitzador.    

El dia que vaig començar a treballar  de mestre  la major part del que diu el document ja venia a la motxilla de la feina. El  codi deontològic dels mestres  és implícit i tant antic com el dels metges.

Vivim un món estrany. El proper pas serà escriure un codi  de compromís  per als pares, com si  no fos de sentit comú que un pare vol el millor per als seus fills. El que dic no és cap disbarat.  El document de compromís introduït a les escoles pel Sr. Maragall va en aquest sentit.

Sortosament, en un col·lectiu tant gran i compromès com el nostre, hi ha una majoria de la gent que manté el sentir comú davant de tanta  intromissió ètica obligatòria de grups de pressió i/o renovació.

Siguem professionals.  Redefinim l’entorn dels grups de renovació com un fòrum on compartir i promoure activitats de millora de la nostra tasca.  No ens pertoca donar lliçons de moralitat ni d’ètica als nostres companys.   

Els metres de poble, i per extensió tots, sabem que l’exemple  -el model– és la millor de les lliçons.

 Pep Borràs i Carles,
director de l’escola rural d’Alfés (Segrià)

EmailShare