La convivència a l’aula, peça clau per a l’aprenentatge i el benestar personal

Publicat el 20 February, 2012 per Vicenç Relats

La necessitat de marcar unes regles de joc a l’aula que facin que sigui un espai de convivència òptim per a l’aprenentatge i el benestar personal va ser un tret de coincidència al debat Quins són els límits que faciliten la convivència a l’aula?, celebrat el 15 de febrer a Manresa, a la Sala d’actes de la Fundació Universitària del Bages. La ponència marc de la doctora en psicologia Maria Jesús Comellas va situar la discussió en un pla teòric, que va trobar el contrapunt més arran d’aula en les experiències del professor de secundària Joan Girbau i del mestre de primària Ramon Sitjà.

Comellas, que aquest any fa un aniversari molt sonat -50 anys!- del seu inici com a mestra, aportava l’experiència de treball que des de la direcció del Grup de Recerca d’Orientació i Desenvolupament Educatiu (GRODE), de la UAB, manté amb centenars de professors sobre la detecció de factors de fragilitat relacional que poden dificultar la convivència. Va prendre com a punt de partida la consideració que, tant en l’entorn de l’escola com de les famílies, es té una mirada esbiaixada cap als infants i adolescents, ja que se’ls considera “com si tinguessin prou maduresa”, fet pel qual se’ls atribueix “una mentalitat adulta de les més recargolades” quan “es parla de les seves respostes, protestes, trapelleries o malifetes” que s’interpreten com a “provocacions”, fetes “expressament” o com a un “càstig”. Un fet que, segons diu, provoca una “resposta defensiva” dels educadors i dels adults, que “s’aferra a idees com ara els límits per controlar-los, promeses o premis per prevenir-ho, càstigs per evitar-ho o amenaces per dissuadir-los”. Sosté que, si es parla d’educació i de convivència, no es pot continuar amb arguments com aquests, ja que “sols s’aconsegueix l’efecte contrari” perquè es mostra a l’alumnat “una actitud tan poc educativa que afavoreix la resposta que estem tement i esperant”.

Oportunitats més que límits

La professora Comellas defensa que, més que parlar de “límits que faciliten la convivència l’aula”, és millor parlar “d’oportunitats, condicions i sobretot del rol educatiu de la persona adulta que guia, acompanya i afavoreix les condicions que han de fer possible l’aprenentatge relacional i la convivència”. Remarca que la convivència és un dels factors més transcendents no sols pel benestar i la felicitat de les persones, sinó, també, per a la salut entesa globalment, ja que “des de l’enfocament holístic, convivència és sinònim de pau”. Enumera com a factors claus per a la convivència “el respecte, l’amor i el reconeixement, més enllà de la tolerància i l’acceptació”.

Segons Comellas, per parlar de convivència cal “aprendre a relacionar-se” i per això calen “espais amplis on és pugui practicar; estar al costat no sols de les persones amb les que ja hi ha entesa; poder parlar d’afinitats i matisos sense fer judicis de valor ni haver d’imposar les pròpies opinions; tenir el reconeixement de les altres persones”. Comellas afirma que l’aprenentatge “no es pot fer només marcant límits” i que aquesta és una tasca compartida de “l’escola com a institució educativa”; de les famílies -“lloc de pertinença privilegiat per l’estabilitat de les relacions i la fortalesa dels afectes”- i també d’altres activitats com els esplais i les activitats esportives com a “llocs de socialització escollida”.

Sosté que no es tracta “d’oferir eines per trobar respostes” sinó que es més partidària de “parlar de modelatge, processos, implicacions, reflexions i oportunitats”. Es pregunta “per què l’educació ens representa un conflicte?” i “per què per a la gent adulta és conflictiva la resposta adolescent?” i argumenta que, per aquest motiu, es busquen formes per evitar-los i es troben “nous recursos, més aviat empresarials que educatius, com la negociació, el pacte, la mediació, el coaching…”

Argumenta que “ningú no dubta que les criatures no han de ser només receptores de les accions educatives” sinó que n’han de ser protagonistes i participar-hi, en la mesura que els correspon segons edat i maduresa, com a agents de la seva educació per superar el model de “donar pautes i límits”. Un repte que comporta condicions com ara: gestionar els temps per parlar i analitzar situacions concretes i complexes; coordinar els equips docents que obrin oportunitats relacionals; veure el valor de la pràctica de l’empatia i saber escoltar amb respecte (a través d’assemblees, debats i altres processos de participació).

El repte d’exercir l’autoritat

Al seu torn, Joan Girbau no va dubtar a assegurar que “parlar de com i de quina manera un mestre o educador ha d’exercir l’autoritat” és “un dels temes més urgents que avui ha de plantejar-se el nostre sistema educatiu”. Per al professor de secundària, expert en temes de convivència i mediació, part de la dificultat de posar límits a l’alumnat ve del fet que les generacions avui adultes “vàrem viure la nostra joventut en un règim dictatorial”, el franquisme, en què “l’única autoritat era autoritarisme”. Sosté que això va fer que, en arribar la democràcia, en el món de l’educació “funcionés la llei del pèndol”, amb consideracions com que “els nens han de ser feliços”, “ja creixeran”, “laisser faire”, “no hem de traumatitzar la canalla”… Girbau conclou que “ens ha costat massa temps distingir entre l’autoritat dictatorial i l’autoritat democràtica”, ja que “qui exercia l’autoritat era pres com un autoritari” i “qui posava límits era tingut per un repressor”. I això ha fet que hagi “costat massa d’entendre que l’autoritat dels pares i dels mestres és necessària”

Citant el professor José Antonio Marina, Girbau va afirmar que “l’’autoritat no són els límits, però sense l’exercici del límits no hi ha autoritat possible”. Així, “tirant pel dret”, va assegurar que “una majoria del nostre alumnat no està acostumat a què se li posin límits” i que “per acabar-ho d’adobar estan sobreprotegits”. Va esmentar com una de les dificultats de la convivència a les aules el fet que hi arriben “uns alumnes fills d’uns pares que van ser educats en aquest extrem del pèndol, els quals per ideologia, per incapacitat o per comoditat han renunciat a l’exercici de l’autoritat”. I sosté que a la falta de límits s’hi afegeix la poca capacitat per gestionar els contratemps i la immediatesa en l’obtenció dels objectius.

A l’escola la vida és diferent

El professor de l’IES Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès planteja un decàleg de propostes per millorar la convivència, la principal de les quals seria remarcar que “a l’escola la vida és diferent”, ja que allò que en d’altres àmbits és permès, a l’escola no ho és. “De seure malament, de fer servir un llenguatge obscè, etc, ja en sabem. A l’escola s’hi ve a aprendre a fer les coses d’una manera nova, diferent”, exemplifica.

Altres propostes que planteja per millorar la convivència a les aules passen per trobar formes d’entesa amb les famílies (sabent-se fer pròxims i deixant clar que com a mestres i professors volen el millor pels seus fills i filles); saber posar les sancions adequades (que no han de ser ni semblar mai la venjança de l’adult); saber treballar en equip; “saber entrar al cor de la canalla”, “estimant-los”, ja que, segons va dir, la feina del professorat “no és simplement la de treballadors de l’ensenyament”. També planteja la necessitat que el professorat “adquireixi la capacitat de no sentir-se atacat pels nois i noies; “transmeti entusiasme per l’educació i per la matèria impartida”; tingui “la capacitat de fer les classes atractives” i que sàpiga “compaginar el tracte amb el grup classe amb el tracte individualitzat” de cada alumne. Un decàleg que va concloure indicant que “cal posar límits, que és molt important” i fer-ho “amb afecte, tendresa i empatia”.

Un ambient obert i acollidor a l’aula

En representació del Moviments de Renovació Pedagògica, Ramon Sitjà, del Grup de Mestres d’Osona, va destacar, com a propostes d’El Compromís ètic del professorat en favor de la convivència, la necessitat de “crear un ambient de tranquil·litat i calma a la’ula, on es potenciï el paper de cadascú”. Sosté que la convivència depèn en bona mesura “de com s’organitzi el centre” per tal que hi hagi “un ambient obert i de llibertat, que farà que els infants s’hi trobin més bé”. Abans, però, “cal ser conscients de quina ciutadania es vol formar”, que els infants i adolescents “tenen el dret a l’educació” i que cal desvetllar-los “el gust per aprendre”, per tal que puguin créixer “cada vegada més lliures i competents, més autònoms i, si pot ser, més feliços”.

Vicenç Relats i Casas,
és coordinador i moderador del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Podeu trobar enregistrat un vídeo de resum del debat al següent enllaç:

http://youtu.be/2DnBMCfkSqI

Ponència de Joan Domènech, al debat ‘Com potenciar el gust per aprendre?’, el 22 de febrer, a Lleida

Publicat el 17 February, 2012 per Comunicació

Respon

La quarta sessió del cicle Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat es celebrarà dimecres vinent, 22 de febrer, a Lleida. Sota l’enunciat Com potenciar el gust per aprendre?, el debat comptarà amb la participació del director de l’Escola Fructuós Gelabert de Barcelona, Joan Domènech, que hi farà una ponència inicial; de la cap d’estudis de l’Escola el Roure Gros, de Santa Eulàlia de Riuprimer, Carme Alemany, i de la presidenta del Moviment d’Innovació Educativa de Lleida de la FMRP, Judit Surroca. L’acte tindrà lloc de les 18 a les 20 h, a la Sala de Juntes de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdL, situada a l’avinguda de l’Estudi General, 4 (Campus de Cappont), de Lleida. També es podrà seguir i participar-hi en directe per Internet a través del blog www.sermestreavui.cat, que difon informació sobre el cicle de debats i també a través de les xarxes socials (Facebook, Twitter i Youtube). Aquest serà el quart debat que se celebra, després dels tres que han tingut lloc a Barcelona, Tortosa i Manresa, amb una gran participació de públic tant presencial com per Internet.

Debat sobre ‘Quins són els límits que faciliten la convivència a l’aula?’

Publicat el 17 February, 2012 per Comunicació

Respon

Vídeo íntegre del debat Quins són els límits que faciliten la convivència a l’aula?, celebrat el 15 de febrer a Manresa, a la Fundació Universitària del Bages. El van protagonitzar la doctora en psicologia Maria Jesús Comellas; els professor de secundària Joan Girbau i el mestre Ramon Sitjà, membre del grup de Mestres d’Osona de la FMRP, moderats per Vicenç Relats.

Mig miler de persones segueixen en directe el debat ‘On és l’èxit i on és el fracàs, i de qui?’

Publicat el 13 February, 2012 per Comunicació

Respon

El debat On és l’èxit i on és el fracàs, i de qui?, el segon del cicle itinerant Què vol dir ser mestre avui?, va reunir a Tortosa Joan Manuel del Pozo, Santi Llorens i Consol Sagrera. L’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili, del Campus Terres de l’Ebre, es va omplir a vessar i l’esdeveniment també va poder ser seguit per videoconferència (streaming).En total, mig miler de persones van seguir el debat en directe, entre les que el van veure presencialment i les que ho van fer per Internet des d’aquest blog. Per als que no l’heu vist encara, o voleu tornar a gaudir de les intervencions dels participants, podeu veure el vídeo resum aquí:

Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç:
2n debat, On és l’èxit i on és el fracàs educatiu, i de qui?

Cap a una avaluació més integral i menys estadística

Publicat el 13 February, 2012 per Vicenç Relats

Respon

: Joan Manuel Del Pozo, Vicenç Relats (moderador), Consol Sagrera i Santi Llorens, durant el debat celebrat el 8 de febrer a Tortosa

Amb una gran èxit d’assistència i de participació, l’Aula Magna del Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili de Tortosa va ser l’escenari del segon debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, el dimecres 8 de febrer, que va comptar amb una ponència marc del professor de filosofia de la UdG Joan Manuel del Pozo i amb les intervencions del professor i director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, i de la presidenta del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, Consol Sagrera. Un debat dominat per la coincidència, tant a la taula com entre les intervencions del públic, de la necessitat de superar el clixé estadístic de valoració del procés educatiu, de manera que es faci la distinció entre “èxit escolar i èxit educatiu” i que es contempli més plenament el progrés integral de cada alumne.

En la seva ponència inicial, que responia a la pregunta On és l’èxit i el fracàs educatiu, i de qui?, el professor del Pozo va afirmar que “l’èxit educatiu és en cada nen i en cada nena; en el gust d’aprendre; en l’alegria de créixer junts; en l’esperança d’avançar…” Unes característiques que atenyen en primer terme l’alumnat i que “es reparteix de manera molt desigual en escoles, ciutats, en diferents moments en cada escola i en cada ciutat i, fins i tot, en diferents moments al llarg de la vida de cada nen i nena”. Per a Del Pozo, “l’èxit és un resultat complex i evolutiu que s’escapa de les mesures estadístiques”, que “és sempre dels alumnes” i en el qual els mestres i pares “són, en ordres diferents, com l’entrenador que el facilita, l’orienta i en participa…, que no és pas poca cosa”.

Per contra, va presentar el fracàs com “un mot estigma, educativament injust per a les persones dels alumnes”. En tot cas, va dir, “fracassen sistemes, però un nen o una nena no tenen fracassos sinó necessitats mal ateses. I el fracàs del sistema no té entitat pròpia sinó que, més aviat, és fruit de la limitació o de les insuficiències de qualitat i eficàcia d’aquest sistema”. Un fracàs, que “encara és de més mal mesurar que l’èxit” i que “caldria repartir” dins del sistema “en funció de responsabilitats en la gestió i aplicació, que no són només presents sinó també passades”.

Termes poc pedagògics

Al terreny educatiu la terminologia d’èxit i fracàs hi ha arribat molt recentment, segons l’exconseller d’Educació, i ho ha fet “amb una càrrega de component ideològic de caràcter liberal per no dir ultraliberal, que té connotacions competitives”. Va argumentar que “sembla que es vulgui estendre un esperit competitiu entre països i entre escoles d’un mateix país, i el més dramàtic és que pot acabar arribant a analitzar èxit i fracàs de nens i nenes individuals, els uns contra els altres”. Per a Del Pozo, èxit i fracàs “són paraules amb connotacions dubtosament pedagògiques, sinó antipedagògiques”. Sosté que són paraules envoltades “d’una obsessió comptable, perquè es mesuren fonamentalment a través d’estadístiques i números, amb una actitud resultadista, mesurabilista i quantitativista…” que, segons va concloure, “ens acosta molt més a la connotació de preu que no pas a la de valor.” I va constatar que “el problema de donar a les coses una mesura que s’acosta al sentit de preu les redueix a un caràcter gairebé mercantil i les allunya d’allò que té més significat humà, que és la noció de valor.”

Qüestionant-se si és mesurable el procés educatiu integral de cada alumne i la seva plenitud personal, va assegurar que no es pot mesurar de manera quantitativa. “Només és avaluable de manera quantitativa un resultat parcial que podríem anomenar escolar o acadèmic: les qualificacions o notes que s’obtenen per a les matèries del currículum”, va argumentar. Així mateix va posar en relleu que allò que es pot mesurar i comptar “és important, però no és decisiu”, ja que, en tot cas, “és èxit escolar, però no èxit educatiu” i va alertar de la necessitat de “no reduir l’èxit educatiu a l’èxit escolar”, fet aplicable igualment quan es parla de fracàs.

: El públic que va seguir presencialment el debat va omplir de gom a gom l’Aula Magna de la URV ( Campus Terres de l’Ebre), a Tortosa.

Demanant-se quina mesura es podria buscar per analitzar els resultats de factors educatius que considera “claus” com ara “la responsabilitat, la motivació, l’autoestima, l’equilibri i l’expressivitat emocional, els criteris ètics, el pensament crític, la capacitat de diàleg, la sensibilitat estètica, la valoració i el gaudi de la cultura o la integració social”, Del Pozo va assegurar, citant el pedagog francès Phillippe Meirieu, que “els indicadors poden ser ampliats a l’infinit i probablement valdria la pena triar-ne molts que ara no es tenen en compte”. L’exconseller sosté que els resultats de la medició de l’èxit escolar s’obtenen sobre una quantitat necessàriament limitada d’indicadors que, a més, no n’inclou cap dels que ell considera clau. I va posar èmfasi en el fet que “cap tria no és innocent, porta sempre al darrere un model implícit de persona i un concepte de la feina de mestre”.

Dos grans èxits educatius, poc mesurats

Lluny del to estadístic d’informes valoratius com el PISA, l’exconseller sosté que el procés educatiu al nostre país té al seu haver “dos èxits relatius no prou mesurats”. L’un és “l’ascensor social”, que demostra el progrés social que han fet, gràcies a l’educació, persones procedents de classes econòmicament modestes, i l’altre ”l’acolliment extraordinari a la població immigrada” que s’ha donat en el si de la comunitat educativa, amb el gran creixement que ha experimentat els darrers anys. Del Pozo sosté que aquests són “èxits del sistema que no es reflecteixen en les avaluacions generals més conegudes”.

Finalment el professor de filosofia de la UdG va remarcar que en el procés educatiu la millora és possible. Tenint en compte que en l’àmbit educatiu “ningú no és perfecte –nosaltres, no, però Finlàndia, tampoc-“, segons va dir, es va mostrar convençut que “podem millorar i seríem ridículs si no diguéssim que ens cal millorar, perquè és evident que necessitem millorar”. Així, va assegurar que “tenim la possibilitat de millora a les nostres mans”.

Sosté que “l’avaluació més important” és “la que es fa persona sobre persona, respecte del seu punt de sortida i cap al seu punt d’arribada” i va argumentar que “ està molt demostrat que la principal variable que afecta els resultats acadèmics i escolars de currículum és l’econòmica i social”. Fent un cert joc de paraules va considerar que al sistema “li cal més ser avaluat que mesurat” i va fer notar que “en moltes pràctiques que es diuen avaluadores només hi ha medició”, quan “una cosa és la medició i l’altra l’avaluació”.

Del Pozo conclou que “l’’únic èxit educatiu que cal intentar assolir és el de la millora òptima, el camí òptim de les possibilitats de cada nen i de cada nena en relació a la seva posició de sortida”. Per contra, sosté que “ens hem de despreocupar molt de comparar-nos amb l’escola del costat o el país del costat, perquè cada lloc té la seva història i aquestes són les claus d’èxits relatius i de fracassos relatius”. Va acabar animant a “exercir el compromís ètic del professorat, que és d’una extrema personalització en cada nen i cada nena, assumint tot allò que porta a la motxilla del seu passat i del de la seva família i de tots els seus condicionaments de tipus econòmics i socials, que són importantíssims”.

Un fracàs que va molt més enllà de l’escola

En una línia similar es va expressar el director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, que va destacar que, en el dia a dia dels centres educatius, en la tasca de mestres i professors “no hi té cabuda el fracàs”. Així, va argumentar que “el fracàs educatiu no existeix” sinó que, en tot cas, poden existir “punts de millora en la feina dels docents i punts de millora en la qualitat dels centres educatius, dels seus alumnes i de les seves famílies”. Aquesta possibilitat de millora “és la que ens fa avançar i ens ajuda a créixer en positiu”, va dir.

Llorens sosté que la tasca dels professionals docents està centrada en “l’educació integral de la persona” que li ha de permetre créixer en totes les seves dimensions humanes: la dimensió vital i corporal, l’afectiva, la intel·lectual, social, ecològica… Argumenta que treballant pel creixement integral de la persona “no podem parlar de fracàs”, sinó que “l’únic que existeix és la incapacitat per afrontar la vida adulta, o la vida un cop acabada l’escola”. “Podem parlar de fracàs quan algú no sap relacionar-se amb ell mateix, ni amb els altres; no sap gaudir de les coses bones ni de les dolentes; no és capaç de dedicar esforç per superar-se ni superar dificultats; i, sobretot, no és capaç d’estimar”, afirma Llorens. I d’aquest fracàs “potser sí que en podem dir educatiu però no és escolar; va molt més enllà de l’escola”, conclou.

El director de l’IES Celestí Bellera sosté que no és el mateix avaluar que qualificar i dubta que es pugui posar una nota a la millora i al creixement integral personal. Així, sosté que “avaluar és fer camí, acompanyar en el procés” mentre que “qualificar és fer parada”, tot detallant que “l’avaluació de debò es fa en cada instant, en cada moment a l’aula, al pati, al carrer, en el treball amb l’alumne, observant, guiant, analitzant en quin moment s’atura o dubta i quin camí segueix; donant l’empenta que precisa en el moment que no sap o no pot avançar; encoratjant-lo a seguir quan ho aconsegueix; reflexionant com a professionals en allò que pot necessitar per ser autònom en el seu propi procés d’aprenentatge”.

Llorens admet que els mestres i professors “s’esforcen amb les avaluacions i les notes per acabar no avaluant cap dels aspectes anteriors, que en realitat són els que ajudarien a saber si els nostres alumnes són excel·lents o no”. Amb tot, conclou que els mestres “necessiten” la nota. “De la mateixa manera necessitem elements de treball i seguiment a l’aula que ens donin confiança: són les eines i instruments que permeten una certa (il·lusòria) objectivitat”. Una nota amb la qual els docents qualifiquen, però no avaluen. “No hem avaluat; hem fotografiat un instant; el nostre dia a dia amb els nois i noies, a l’aula, a l’escola, amb les famílies, amb els companys…”, indica

Més sensibilitat ver la diferència

Per la seva part, en representació del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, la seva presidenta, Consol Sagrera, va remarcar els principals factors que, segons el document El compromís ètic del professorat, han d’acompanyar cap al veritable èxit educatiu. En aquest sentit, va assenyalar “la necessitat d’eliminar prejudicis i incrementar la sensibilitat vers la diferència dels infants i joves”, cosa que ajudarà a “l’acció més justa i el treball per a l’equitat”, així com també la conveniència de “fomentar pràctiques professionals d’acostament als infants, com l’escolta, la receptivitat, l’empatia i la confiança”. També va remarcar la necessitat de “conrear els valors de l’esforç, la constància i la consciència de responsabilitat” en l’alumnat i que els docents treballin “juntament amb les famílies per motivar-los i implicar-los en el seu procés d’aprenentatge”, tot compartint amb elles “les màximes expectatives” sobre els infants i joves, ja que aquest “és un factor clau per a l’èxit educatiu, personal i social”.

Vicenç Relats,
Coordinador i moderador dels debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç
Per veure la versió resumida del debat, cliqueu en aquest altre enllaçTambé podeu seguir el debat a les xarxes socials de Facebook, Twitter i als canals de Youtube (videoconferència integral i resumida) i de Ivoox (arxius àudio mp3).

La ponència de Maria Jesús Comellas obrirà el debat sobre la convivència a l’aula, a Manresa

Publicat el 9 February, 2012 per Comunicació

Respon

Dimecres vinent, 15 de febrer, Manresa acollirà la tercera sessió del cicle Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat. Sota l’enunciat Quins són els límits que faciliten la convivència a l’aula?, el debat comptarà amb la participació de la doctora en psicologia Maria Jesús Comellas, que hi farà una ponència incial; del professor de l’IES Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès, Joan Girbau, i del membre del Grup de Mestres d’Osona de la FMRP, Ramon Sitjà.
L’acte, que es fa en col·laboració amb el Col·lectiu de Docents del Bages de la FMRP, tindrà lloc de les 18 a les 20 h, a la Sala d’actes de la Fundació Universitària del Bages, situada a l’avinguda Universitària, 4-6, de Manresa. També es podrà seguir i participar-hi en directe per Internet a través del blog sermestreavui.cat, que difon informació sobre el cicle de debats a través de les xarxes socials (Facebook, Twitter i Youtube). Aquest serà el tercer debat que se celebra, després dels dos que han tingut lloc a Barcelona i Tortosa, amb una gran participació de públic tan presencial com per Internet.

Cela i Terribas aprofundeixen en l’essència de la professió docent

Publicat el 6 February, 2012 per Vicenç Relats

Respon

Un diàleg entre el mestre i escriptor Jaume Cela i la periodista i directora de TV3 Mònica Terribas, al voltant de l’enunciat que emmarca el cicle de debats -Què vol dir ser mestre avui?-, va centrar la primera de les sessions, l’1 de febrer, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en un acte amb una gran assistència i participació, tant presencial com a través de l’emissió per Internet.

Amb les seves dots d’entrevistadora audaç i profunda, i amb la complicitat d’una coneixença ben travada, Terr¡bas va portar Cela per una conversa fonda i distesa alhora, que va anar des de la vocació fins a les diferències entre educar i instruir, passant pel desgast que comporta l’exercici de la professió, també en temps de retallades. Una conversa que Terribas va iniciar reconeixent que “havia tingut la sort de tenir molts bons mestres”, des de l’escola fins a les universitats, la feina i la vida, com el mateix Jaume Cela. “Compartint converses amb en Jaume cada matí, en portar el meu fill a la seva escola, vaig aprendre a ser mare, perquè –indirectament, sense adonar-se’n- ell i els altres mestres em van fer de mestres de ser mare, una cosa que jo necessitava i que necessito”, va confessar la periodista. I va aprofitar aquest punt per fer notar que “hi ha molts pares que deleguen molt als mestres la feina de ser pares, sense adonar-se de com els mestres ens ajuden en això tan difícil que és crear persones excepcionals”.

Un impuls, una crida que costa racionalitzar

Terribas va portar Cela a explicar la seva vocació de mestre i la va descriure com “un impuls, una crida que costa de racionalitzar”, amb la particularitat que “la continuïtat d’aquest impuls es converteix en una professió”. Va assegurar que “redescobreix cada dia” la seva vocació a través de la “relació amb els nens i nenes, que són els veritables mestres” i de “l’equip de gent amb qui treballes”, que va assenyalar com “un factor clau”. Segons el prolífic autor de llibres sobre educació, el mestratge “és el deixeble qui el reconeix”, tot i que a vegades “aquest reconeixement no arriba mai, ni s’ha de buscar”.

Segons Cela, la del docent és una professió que cal aprendre a viure amb “una constant insatisfacció”, perquè la feina consisteix en “anar ajustant constantment el teu desig amb la realitat que vas tenint al davant”. I l’origen de la frustració ve del fet que “mai s’arriba a l’objectiu marcat”.

L’actual director de l’Escola Bellaterra també es va voler desmarcar del debat sobre “si l’escola instrueix o educa” i va assegurar que no es pot fer una dissociació entre el traspàs de coneixements i el dels valors. Considera que és un “debat fals”, perquè “no es pot fer una instrucció si no és en un marc referencial més ampli” i sosté que “l’escola el que fa és educar i dins de l’educació hi ha una instrucció”. En aquest sentit, va afirmar que la feina del mestre és “l’educació en el present, que es projecta en el futur en moltes coses”.

Una escola ha de tenir projecte

Pel que fa al tan conegut desgast que provoca la professió de mestre i professor, Cela va assegurar que la causa principal no en són pas els alumnes sinó que es dóna preferentment “quan a les escoles no hi ha equips i quan no es té un sentit de projecte: un somni que s’ha de voler assolir”. A això cal afegir-hi el fet que hi hagi pares i mares “que no entenen” el professorat i que no ajuden al desenvolupament de la tasca educativa o, fins i tot, en un moment donat, “un programa de televisió que t’espatlla la feina d’una setmana”.

Abundant en el procés educatiu va afirmar que el “fracàs de l’alumne és el fracàs del mestre i el fracàs del mestre el de l’alumne”. Va argumentar que el mestre en l’etapa escolar ha de posar tot el que té a la seva mà per aconseguir que l’alumne s’interessi pel coneixement: “Els mestres ens llancem a la trinxera i ho hem d’aprofitar tot: si els nens llegeixen el Cuore o el Corin Tellado els hem d’aprofitar per arribar a Madame Bovary”, va exemplificar. “Això vol un esforç i ser-hi i a vegades s’aconsegueix i d’altres, no”, va reblar.

Tres pilars en la tasca del docent

Per a Cela, l’ofici del docent i la tasca de l’escola reposa en tres pilars fonamentals. L’un és “aconseguir que els alumnes s’interessin pel coneixement, el valorin i vegin que, quan més en tinguin, el món tindrà més sentit”. Un altre és que aquesta intel·ligència “s’apliqui en un marc de bondat”, perquè cal fer el discurs “que ens cal gent que sigui bona”, tot recordant que és la mateixa llei que en el preàmbul estableix que “a l’escola s’ha de formar gent compromesa i solidària”. I, finalment, sosté que cal que el temps escolar sigui per a l’alumne “el més feliç possible, amb gent que l’acull i l’ajuda”. Això farà que, “quan la vida els comenci a donar cops –que a vegades és molt prematura-, almenys tinguin el record de l’etapa de l’escola per tirar endavant”. En aquest sentit, va argumentar que “la feina del mestre és mostrar el món real –des d’Auswitch a Teresa de Calcuta, el primer pervers i l’altre discutible- i el nen i la nena ja faran la tria”.

Pel que fa a l’ús de les noves tecnologies a l’ensenyament i les dependències que els infants i joves puguin adquirir-ne, va assegurar que és d’hora per fer-ne una “valoració definitiva”. En tot cas, però, va fer notar que aquesta no és pas una situació que només afecti l’alumnat sinó el conjunt de la societat i també els adults, que hi estan plenament introduïts. Amb tot, va mostrar-hi prevencions: “l’educació necessita temps lents”, va advertir.

La indefensió davant del mal mestre

En un altre ordre de coses, també va admetre que “la sensació d’indefensió” d’un infant davant d’un mal mestre “no està resolta”, encara que correspongui al propi equip directiu i docent detectar-la. Va assegurar que hi ha mestres “que són bons o mals mestres en contextos determinats, ja que no existeix el mestre excel·lent en tots els contextos ni tampoc l’horrorós”, però va admetre que hi ha persones que “rebaixen la professió” que “haurien de trobar fórmules de sortir-ne”. Aquesta, però, és una decisió a arbitrar des de les instàncies polítiques, encara que els equips docents, segons va dir, “han de ser prou valents” com per poder, en aquests casos, assenyalar que una determinada persona “no té competències professionals per estar en una aula, ni a P3 ni a la Universitat”.

Els alumnes, el compromís principal del mestre

En un moment de retallades com l’actual, on hi ha discussió sobre el manteniment de determinats llocs de treball públics, com es valora que els perfils que s’ocupen són els més adequats? Cela admet que en moments com l’actual, de vaques flaques al conjunt de l’economia del país cal augmentar el rigor professional. “Nosaltres podem exercir tota la funció crítica que volguem contra l’Administració, contra els pares o contra qui sigui i reclamar tot el que calgui. El que no podem oblidar, però, és que el compromís el tenim amb cada nen i cada nena que tenim a l’aula. A ells –i a ningú més, ens devem- i això no ho podem oblidar. Per tant, no podem dir que, com que a mi em rebaixen el sou, ara rebaixaré la qualitat de la meva feina ni el meu compromís. Si hi ha gent que ho fa, és una llàstima. Aquesta excusa no val”.

Els mestres, gent amb la pell massa fina

El mestre, pedagog i escriptor admet que el món educatiu actual és molt més complex que el de tres dècades enrere, com la mateixa societat, però no deixa de mantenir un to optimista, ja que no creu que es pugui dir que “els pares d’avui hagin abdicat de l’educació”, ans al contrari, perquè n’hi ha que se n’ocupen més que mai. “És clar que el referent no pot ser el de les AMPES dels anys setanta, que no paraven de fer reunions fins a altes hores de la matinada”, va concloure.

Mestre de mestres, Cela no va declinar en cap moment de fer també autocrítica. “Els mestres vivim sempre a l’aparador i tenim la pell molt fina: a vegades saltem abans del compte i som pocs objectius en la valoració que fem, perquè tendim a agafar-nos a la queixa d’un pare entre 25 en comptes de veure la bona valoració de la resta”, va dir. Amb tot, va destacar que “és molt important que pares i mestres ens donem una bona imatge els uns dels altres”. Va admetre que, quan això no passa, “els mestres som molts sensibles” i, a vegades, “no tenim prou convenciment o prou clares les coses que fem per poder-les fer”.

Vicenç Relats,
Coordinador i moderador dels debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç:

1er Debat, Què vol dir ser mestre avui? Mònica Terribas i Jaume Cela estrenen el cicle de debats

Tortosa acull el segon debat, el 8 de febrer, sobre l’èxit i el fracàs educatiu

Publicat el 3 February, 2012 per Comunicació

Sala del CCCB es va ompliar a vessar al primer diàleg Terribas-Cela

Imatge parcial de l'aula del CCCB plena de públic, en el primer diàleg, entre Mònica Terribas i Jaume Cela.

Després del gran èxit d’assistència i participació a l’acte inaugural del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat, dimecres vinent, 8 de febrer, la ciutat de Tortosa acollirà la segona sessió del cicle.

Sota l’enunciat On és l’èxit i on és el fracàs educatiu, i de qui?, el debat comptarà amb ponència del professor de filosofia de la Universitat de Girona Joan Manuel del Pozo, del director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, i de la presidenta del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, Consol Sagrera.

L’acte tindrà lloc de les 18 a les 20 h, a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili, al Campus Terres de l’Ebre, situat a l’avinguda Remolins 13-15, de Tortosa. També es podrà seguir i participar-hi en directe per Internet a través del blog sermestreavui.cat/directe, que difon informació sobre el cicle de debats a través de les xarxes socials.

Per assistir-hi, inscriviu-vos aquí, si us plau:
http://www.fbofill.cat/formulari.php?formID=23

Gran participació al diàleg inaugural entre Jaume Cela i Mònica Terribas

Publicat el 3 February, 2012 per Comunicació

L’acte inaugural del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui?, centrat en un diàleg entre el mestre i escriptor Jaume Cela i la periodista i directora de TV3 Mònica Terribas, que va tenir lloc l’1 de febrer, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va tenir un gran èxit d’assistència i participació. Va ser seguit per més d’un miler de persones, entre les que el van veure presencialment i les que ho van fer per Internet des d’aquest blog.

Podeu visualitzar un vídeo resum de l’acte aquí:

Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç:
1er Debat, Què vol dir ser mestre avui? Mònica Terribas i Jaume Cela estrenen el cicle de debats

També trobareu algunes intervencions a:
http://www.ara.cat/noticies/Jaume_Cela-Monica_Terribas-Mestres-CCCB-Educacio_3_638366163.html

http://www.ara.cat/noticies/Jaume_Cela-Monica_Terribas-educacio-mestres-angles-pares_3_638366164.html

http://www.ara.cat/noticies/Jaume_Cela-Monica_Terribas-Mestres-xarxes_socials_3_638366165.html

Debats en directe per Internet

Publicat el 1 February, 2012 per Comunicació

Després de l’emissió per TV3, ahir, del primer capítol de Mestres, avui comença el cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat. La cita és a les sis de la tarda, a l’Aula 1 del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb un diàleg entre la periodista i directora de TV3 Mònica Terribas i el mestre i escriptor Jaume Cela al voltant del títol que emmarca el cicle: Què vol dir ser mestre avui?
Amb l’objectiu d’arribar a una audiència molt més àmplia, els debats presencials es podran seguir també cada dimecres, de 18 a 20 hores, per videoconferència (streaming). Podreu veure el debat en directe per Internet si cliqueu l’enllaç que hi ha a la pàgina Debats en directe del nostre blog. Seguiu-los i participeu-hi també des d’aquí: sermestreavui.cat/directe/