Aquest dimarts, 31 de gener, a les 22.30h, TV3 estrena Mestres, la sèrie del departament de Nous Formats que indaga sobre la feina quotidiana de mestres i professors d’Infantil, Primària i Secundària: com treballen, què en pensen, de la seva feina… i quines solucions troben cada dia per als reptes que planteja educar els nens i adolescents del segle XXI. En cada capítol de Mestres es mostrarà el dia a dia d’un paisatge escolar concret: una classe de P4, una aula oberta, una escola rural, un institut urbà… i també es farà una mirada al passat: deu persones populars i destacades en diferents àmbits socials tornaran al centre on van estudiar, presentaran el mestre que els va canviar la vida i, durant una estona, es posaran al seu lloc davant dels alumnes d’ara.
La presentació del programa es va fer a l’escola Pau Casals de Barcelona, amb l’assistència de la consellera d’Ensenyament; Irene Rigau; la directora de TV3, Mònica Terribas i la directora de la sèrie, Fúlvia Nicolàs, així com del director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, i del president de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, Raül Manzano. Coincidint amb l’emissió de Mestres, la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica han organitzat un cicle de deu debats per tot Catalunya, emesos en directe per Internet des d’aquest mateix blog, que reflexionaran sobre “què vol dir ser mestre avui?”. Palacín i Manzano van remarcar “la capacitat de síntesi” i “la gran sensibilitat” del programa i van assegurar que ofereix una gran oportunitat per “mobilitzar un debat a tot Catalunya” sobre la identitat professional i el compromís ètic del professorat.
Per la seva part, Mònica Terribas va explicar que la sèrie “reflecteix una actitud en positiu dels mestres”, ja que és un exercici d’”autoestima col•lectiva” d’unes de les primeres persones que “ens han obert el camí”. El programa que ara veu la llum es va començar a gestar fa dos anys. “Quan l’emetem la nostra societat s’adonarà que la dels mestres és la professió més important del món. Estem en mans dels mestres”, va concloure la directora de TV3.
Després de dirigir l’equip que ha fet la sèrie, Fúlvia Nicolàs sosté que la de mestre “és una feina que no està tan considerada com ho hauria d’estar” i que un dels objectius del programa és, precisament, posar en valor “la importància que els mestres tenen en la societat, ja que canvien vides”. A l’espai apareixen personatges populars que parlen d’un mestre en la seva vida. “Els hem anat a trobar, els hem posat cara a cara i hem posat el convidat a fer una classe”, va explicar Nicolàs.
La consellera Rigau va tancar la presentació agraint a TV3 la realització d’una sèrie en la qual, segons va dir, “s’hi perceben també els intangibles de l’escola, que és un gresol de sentiments”. Va afirmar que la feina dels professionals de l’educació “està entre l’ètica i l’èpica”, ja que “quan un mestre es posa al davant d’una classe s’exposa” i alhora sap que “el futur d’aquells infants i joves també depèn de tu”. Com a experiència personal va afirmar: “els que hem estat docents sabem que hi ha un regal que et fa la vida i és trobar-te un exalumne”.
Benvolguts col·laboradors del programa,
Sóc mestra en una escola de Primària, molt jove i amb molta trajectòria per davant. Estem vivint uns moment d’incertesa màxima dins l’escola, la gent no sap si l’any que vé seguirà al mateix lloc, tampoc si tindran feina, ni si cobrarem el que ens toca, ni si haurem de treballar més a canvi de retallades, …
És un moment en que els claustres estan en peu de guerra perquè tot ens ho canvien sense tenir en compte que els únics perjudicats són els alumnes. Lo que ens fa més por és que comenci a aparèixer el fantasma negre que vol privatitzar l’escola pública. Segons l’article al qual contesto, no tinc cap dubte que el procés ja ha començat.
Ara que les fundacions comencen a incentivar econòmicament la nostra educació, necessiten que els mestres tinguin una bona imatge social. Clar, són ells els que creuen en una educació pública per a tothom, més que un mestre que treballa amb il·lusió digui el que digui la societat de la seva professió.
Està molt bé que a través d’aquest programa es vulgui difondre la gran tasca que fa un mestre en silenci, dia rere dia. Però no ens agrada que sigui una estratègia ni una excusa per seguir amb la política de retallades per la pública i beneficis per la privada.
“Mestres” no respón a cap tàctica ni a cap estratègia, i no ha estat ni ideat ni creat ni promogut des del departament, ni des de cap altra instància que TV3. L’objectiu del programa és mostrar no només la tasca dels mestres sinò donar-los veu parlant de la seva tasca, i proposar idees i experiències reals que busquen solucions a problemes concrets. La major part de mestres i escoles que hi surten són de la pública, i la immensa majoria són molt crítics amb el funcionament del sistema educatiu. Qualsevol persona que vegi la sèrie se’n pot adonar.
Què vol dir ser mestre avui? Vol dir tantes coses… Estic contenta d’haver participat en aquesta experiència televisiva, també demà ho faré anant al 1r debat, i cada dia ho faig sent mestra, una professió complicada però molt bonica!
Per fi un programa que preten, en certa mesura, restaurar el reconeixement social perdut del mestre; el mestre a qui ara qualsevol pare o mare s’atreveix a qüestionar les seves decisions, com si fos “l’enemic” i no pas aquella persona amb qui cal treballar plegats en l’educació i formació dels fills.
Aquesta és la meva sensació creixent des que vaig començar a treballar fa quinze anys. Et deixes la pell cada dia, et preocupes perquè no han portat esmorzar, arriben plorant de casa, amb son, malalts… ; però els pares no apareixen quan els convoques a la reunió d’inici de curs o a la reunió amb el tutor. Això si, que cap nano surti de l’escola amb una esgarrapada o cop del pati, perquè voldrà dir que no vigiles prou, i aleshores sí que vindrà el pare a demanar explicacions.
Evidentment això no és generalitzable, però malauradament cada vegada se’ns exigeix més des de tots els àmbits, sense reconèixer prou positivament la nostra tasca. És la nostra feina, però és que cada vegada fem més de psicòlegs, terapeutes, cobrim necessitats afectives que no ens pertoquen, ens convertim en les mames i papes a temps parcial d’aquests nens, els hem de posar els límits que a casa no existeixen …
Ahir al programa una de les persones va definir el bon mestre com “aquell que no necessita aixecar la veu per fer-se sentir pels seus alumnes” Jo em considero una bona mestra,amb les meves virtuts i els meus grans defectes (que pateixen els meus alumnes, és clar), però m’encanta i m’aixeco cada dia amb ganes i il.lusió per anar a treballar i barallar-me amb els meus alumnes. Perquè me’ls estimo. Però ja us asseguro jo que necessito alçar la veu per fer-me sentir, i fins i tot també he de cridar si vull mantenir l’ordre en determinats moments.
No ens enganyem, els nens d’avui en dia costen més de rosegar, la manca de normes i límits a casa condiciona el seu comportament i aprenentatge a l’escola. No és gens fàcil fer de mestre, fins i tot avegades has de fer de policia per mantenir una mica l’ordre. ” Potser” perquè jo treballo en una escola pública de Barcelona on hi ha un percentatge altíssim d’immigrants i on el més petit dels problemes és la llengua que parlen.
Espero que no s’oblidin de parlar d’aquestes escoles en aquest programa. Per què allà els mestres que hi treballem, la disfrutem molt la nostra feina, però també la patim molt (i més ara, amb les retallades d’aules d’acollida, menys temps de dedicació dels professionals de l’EAP que també van sobrecarregats de feina,…).
Ahir vaig tenir la sensació que només es parlava de les coses positives, del que fantàstica és la nostra professió… vaig trobar a faltar que es fes referència també als inconvenients, els mals moments, els entrebancs,la frustració que sentim moltes vegades quan les coses no funcionen, la soledat que sents quan veus que encara hi ha tanta feina i l’administració es despreocupa, …
Espero sincerament que aquest programa ens ajudi a apropar-nos més a la resta de la gent, que coneguin tot el que implica ser mestre, potser així
valorin i reconeguin una mica més la nostra feina. I que ningú s’oblidi que nosaltres també ho som de pares!
Gràcies.
Sóc mestra des de fa molts anys i penso que la pérdua de reconeixement social de l’escola pública ha estat impulsada directament des de lobbys empresarials (hi ha accions a nivell europeu encaminades al descrèdit dels serveis públics, com a pas necessari per a la seva entrega a la gestió privada “segons regles del mercat”).
També hi tenen molt a veure, en la meva opinió, instàncies i entitats depenents del sistema públic. Mentre als mestres cada dia ens diuen que s’ha de precaritzar la feina i les condicions de treball per tal de reduir dèficits, segueixen fluint diners vers “fundacions” satèl.lits, que a més són financerament “opaques”.
D’altra banda, quan parlem de mestres a qui ens referim: als “professors” de secundària o als mestres d’escola de tota la vida, que treballem més hroes i guanyem menys?