Amb una gran èxit d’assistència i de participació, l’Aula Magna del Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili de Tortosa va ser l’escenari del segon debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, el dimecres 8 de febrer, que va comptar amb una ponència marc del professor de filosofia de la UdG Joan Manuel del Pozo i amb les intervencions del professor i director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, i de la presidenta del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, Consol Sagrera. Un debat dominat per la coincidència, tant a la taula com entre les intervencions del públic, de la necessitat de superar el clixé estadístic de valoració del procés educatiu, de manera que es faci la distinció entre “èxit escolar i èxit educatiu” i que es contempli més plenament el progrés integral de cada alumne.

En la seva ponència inicial, que responia a la pregunta On és l’èxit i el fracàs educatiu, i de qui?, el professor del Pozo va afirmar que “l’èxit educatiu és en cada nen i en cada nena; en el gust d’aprendre; en l’alegria de créixer junts; en l’esperança d’avançar…” Unes característiques que atenyen en primer terme l’alumnat i que “es reparteix de manera molt desigual en escoles, ciutats, en diferents moments en cada escola i en cada ciutat i, fins i tot, en diferents moments al llarg de la vida de cada nen i nena”. Per a Del Pozo, “l’èxit és un resultat complex i evolutiu que s’escapa de les mesures estadístiques”, que “és sempre dels alumnes” i en el qual els mestres i pares “són, en ordres diferents, com l’entrenador que el facilita, l’orienta i en participa…, que no és pas poca cosa”.

 Per contra, va presentar el fracàs com “un mot estigma, educativament injust per a les persones dels alumnes”. En tot cas, va dir, “fracassen sistemes, però un nen o una nena no tenen fracassos sinó necessitats mal ateses. I el fracàs del sistema no té entitat pròpia sinó que, més aviat, és fruit de la limitació o de les insuficiències de qualitat i eficàcia d’aquest sistema”. Un fracàs, que “encara és de més mal mesurar que l’èxit” i que “caldria repartir” dins del sistema “en funció de responsabilitats en la gestió i aplicació, que no són només presents sinó també passades”.

 Termes poc pedagògics

 Al terreny educatiu la terminologia d’èxit i fracàs hi ha arribat molt recentment, segons l’exconseller d’Educació, i ho ha fet “amb una càrrega de component ideològic de caràcter liberal per no dir ultraliberal, que té connotacions competitives”. Va argumentar que “sembla que es vulgui estendre un esperit competitiu entre països i entre escoles d’un mateix país,  i el més dramàtic és que pot acabar arribant a analitzar èxit i fracàs de nens i nenes individuals, els uns contra els altres”. Per a Del Pozo, èxit i fracàs “són paraules amb connotacions dubtosament pedagògiques, sinó antipedagògiques”. Sosté que són paraules envoltades “d’una obsessió comptable, perquè es mesuren fonamentalment a través d’estadístiques i números, amb una actitud resultadista, mesurabilista i quantitativista…” que, segons va concloure, “ens acosta molt més a la connotació de preu que no pas a la de valor.” I va constatar que “el problema de donar a les coses una mesura que s’acosta al sentit de preu les redueix a un caràcter gairebé mercantil i les allunya d’allò que té més significat humà, que és la noció de valor.”

 Qüestionant-se si és mesurable el procés educatiu integral de cada alumne i la seva plenitud personal, va assegurar que no es pot mesurar de manera quantitativa. “Només és avaluable de manera quantitativa un resultat parcial que podríem anomenar escolar o acadèmic: les qualificacions o notes que s’obtenen per a les matèries del currículum”, va argumentar. Així mateix va posar en relleu que allò que es pot mesurar i comptar “és important, però no és decisiu”, ja que, en tot cas, “és èxit escolar, però no èxit educatiu” i va alertar de la necessitat de “no reduir l’èxit educatiu a l’èxit escolar”, fet aplicable igualment quan es parla de fracàs.

Demanant-se quina mesura es podria buscar per analitzar els resultats de factors educatius que considera “claus” com ara “la responsabilitat, la motivació, l’autoestima, l’equilibri i l’expressivitat emocional, els criteris ètics, el pensament crític, la capacitat de diàleg, la sensibilitat estètica, la valoració i el gaudi de la cultura o la integració social”, Del Pozo va assegurar, citant el pedagog francès Phillippe Meirieu, que “els indicadors poden ser ampliats a l’infinit i probablement valdria la pena  triar-ne molts que ara no es tenen en compte”. L’exconseller sosté que els resultats de la medició de l’èxit escolar s’obtenen sobre una quantitat necessàriament limitada d’indicadors que, a més, no n’inclou cap dels que ell  considera clau. I va posar èmfasi en el fet que “cap tria no és innocent, porta sempre al darrere un model implícit de persona i un concepte de la feina de mestre”.

 Dos grans èxits educatius, poc mesurats

 Lluny del to estadístic d’informes valoratius com el PISA, l’exconseller sosté que el procés educatiu al nostre país té al seu haver “dos èxits relatius no prou mesurats”. L’un és “l’ascensor social”, que demostra el progrés social que han fet, gràcies a l’educació, persones procedents de classes econòmicament modestes, i l’altre ”l’acolliment extraordinari a la població immigrada” que s’ha donat en el si de la comunitat educativa, amb el gran creixement que ha experimentat els darrers anys. Del Pozo sosté que aquests són “èxits del sistema que no es reflecteixen en les avaluacions generals més conegudes”.

 Finalment el professor de filosofia de la UdG va remarcar que en el procés educatiu la millora és possible. Tenint en compte que en l’àmbit educatiu “ningú no és perfecte –nosaltres, no, però Finlàndia, tampoc-“, segons va dir, es va mostrar convençut que “podem millorar i seríem ridículs si no diguéssim que ens cal millorar, perquè és evident que necessitem millorar”. Així, va assegurar que “tenim la possibilitat de millora a les nostres mans”.

 Sosté que “l’avaluació més important” és “la que es fa persona sobre persona, respecte del seu punt de sortida i cap al seu punt d’arribada” i va argumentar que “ està molt demostrat que la principal variable que afecta els resultats acadèmics i escolars de currículum és l’econòmica i social”. Fent un cert joc de paraules va considerar que al sistema “li cal més ser avaluat que mesurat” i va fer notar que  “en moltes pràctiques que es diuen avaluadores només hi ha medició”, quan “una cosa és la medició i l’altra l’avaluació”.

 Del Pozo conclou que “l’’únic èxit educatiu que cal intentar assolir és el de la millora òptima, el camí òptim de les possibilitats de cada nen i de cada nena en relació a la seva posició de sortida”. Per contra, sosté que “ens hem de despreocupar molt de comparar-nos amb l’escola del costat o el país del costat, perquè cada lloc té la seva història i aquestes són les claus d’èxits relatius i de fracassos relatius”. Va acabar animant a “exercir el compromís ètic del professorat, que és d’una extrema personalització en cada nen i cada nena, assumint tot allò que porta a la motxilla del seu passat i del de la seva família i de tots els seus condicionaments de tipus econòmics i socials, que són importantíssims”.

Un fracàs que va molt més enllà de l’escola

En una línia similar es va expressar el director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, que va destacar que, en el dia a dia dels centres educatius, en la tasca de mestres i professors “no hi té cabuda el fracàs”. Així, va argumentar que “el fracàs educatiu no existeix” sinó que, en tot cas, poden existir “punts de millora en la feina dels docents i punts de millora en la qualitat dels centres educatius, dels seus alumnes i de les seves famílies”. Aquesta possibilitat de millora “és la que ens fa avançar i ens ajuda a créixer en positiu”, va dir.

Llorens sosté que la tasca dels professionals docents està centrada en “l’educació integral de la persona” que li ha de permetre créixer en totes les seves dimensions humanes: la dimensió vital i corporal, l’afectiva, la intel·lectual, social, ecològica… Argumenta que treballant pel creixement integral de la persona “no podem parlar de fracàs”, sinó que “l’únic que existeix és la incapacitat per afrontar la vida adulta, o la vida un cop acabada l’escola”. “Podem parlar de fracàs quan algú no sap relacionar-se amb ell mateix, ni amb els altres; no sap gaudir de les coses bones ni de les dolentes; no és capaç de dedicar esforç per superar-se ni superar dificultats; i, sobretot, no és capaç d’estimar”, afirma Llorens. I d’aquest fracàs “potser sí que en podem dir educatiu però no és escolar; va molt més enllà de l’escola”, conclou.

 El director de l’IES Celestí Bellera sosté que no és el mateix avaluar que qualificar i dubta que es pugui posar una nota a la millora i al creixement integral personal. Així, sosté que “avaluar és fer camí, acompanyar en el procés” mentre que “qualificar és fer parada”, tot detallant que “l’avaluació de debò es fa en cada instant, en cada moment a l’aula, al pati, al carrer, en el treball amb l’alumne, observant, guiant, analitzant en quin moment s’atura o dubta i quin camí segueix; donant l’empenta que precisa en el moment que no sap o no pot avançar; encoratjant-lo a seguir quan ho aconsegueix; reflexionant com a professionals en allò que pot necessitar per ser autònom en el seu propi procés d’aprenentatge”.

Llorens admet que els mestres i professors “s’esforcen amb les avaluacions i les notes per acabar no avaluant cap dels aspectes anteriors, que en realitat són els que ajudarien a saber si els nostres alumnes són excel·lents o no”. Amb tot, conclou que els mestres “necessiten” la nota. “De la mateixa manera necessitem elements de treball i seguiment a l’aula que ens donin confiança: són les eines i instruments que permeten una certa (il·lusòria) objectivitat”. Una nota amb la qual els docents qualifiquen, però no avaluen. “No hem avaluat; hem fotografiat un instant; el nostre dia a dia amb els nois i noies, a l’aula, a l’escola, amb les famílies, amb els companys…”, indica

 Més sensibilitat ver la diferència

 Per la seva part, en representació del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, la seva presidenta, Consol Sagrera, va remarcar els principals factors que, segons el document El compromís ètic del professorat, han d’acompanyar cap al veritable èxit educatiu. En aquest sentit, va assenyalar “la necessitat  d’eliminar prejudicis i incrementar la sensibilitat vers la diferència dels infants i joves”, cosa que ajudarà a “l’acció més justa i el treball per a l’equitat”, així com també la conveniència de “fomentar pràctiques professionals d’acostament als infants, com l’escolta, la receptivitat, l’empatia i la confiança”. També va remarcar la necessitat de “conrear els valors de l’esforç, la constància i la consciència de responsabilitat” en l’alumnat i que els docents treballin “juntament amb les famílies per motivar-los i implicar-los en el seu procés d’aprenentatge”, tot compartint amb elles “les màximes expectatives” sobre els infants i joves, ja que aquest “és un factor clau per a l’èxit educatiu, personal i social”.

Vicenç Relats,
Coordinador i moderador dels debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç
Per veure la versió resumida del debat, cliqueu en aquest altre enllaçTambé podeu seguir el debat a les xarxes socials de Facebook, Twitter i als canals de Youtube (videoconferència integral i resumida) i de Ivoox (arxius àudio mp3).