La necessitat de marcar unes regles de joc a l’aula que facin que sigui un espai de convivència òptim per a l’aprenentatge i el benestar personal va ser un tret de coincidència al debat Quins són els límits que faciliten la convivència a l’aula?, celebrat el 15 de febrer a Manresa, a la Sala d’actes de la Fundació Universitària del Bages. La ponència marc de la doctora en psicologia Maria Jesús Comellas va situar la discussió en un pla teòric, que va trobar el contrapunt més arran d’aula en les experiències del professor de secundària Joan Girbau i del mestre de primària Ramon Sitjà.
Comellas, que aquest any fa un aniversari molt sonat -50 anys!- del seu inici com a mestra, aportava l’experiència de treball que des de la direcció del Grup de Recerca d’Orientació i Desenvolupament Educatiu (GRODE), de la UAB, manté amb centenars de professors sobre la detecció de factors de fragilitat relacional que poden dificultar la convivència. Va prendre com a punt de partida la consideració que, tant en l’entorn de l’escola com de les famílies, es té una mirada esbiaixada cap als infants i adolescents, ja que se’ls considera “com si tinguessin prou maduresa”, fet pel qual se’ls atribueix “una mentalitat adulta de les més recargolades” quan “es parla de les seves respostes, protestes, trapelleries o malifetes” que s’interpreten com a “provocacions”, fetes “expressament” o com a un “càstig”. Un fet que, segons diu, provoca una “resposta defensiva” dels educadors i dels adults, que “s’aferra a idees com ara els límits per controlar-los, promeses o premis per prevenir-ho, càstigs per evitar-ho o amenaces per dissuadir-los”. Sosté que, si es parla d’educació i de convivència, no es pot continuar amb arguments com aquests, ja que “sols s’aconsegueix l’efecte contrari” perquè es mostra a l’alumnat “una actitud tan poc educativa que afavoreix la resposta que estem tement i esperant”.
Oportunitats més que límits
La professora Comellas defensa que, més que parlar de “límits que faciliten la convivència l’aula”, és millor parlar “d’oportunitats, condicions i sobretot del rol educatiu de la persona adulta que guia, acompanya i afavoreix les condicions que han de fer possible l’aprenentatge relacional i la convivència”. Remarca que la convivència és un dels factors més transcendents no sols pel benestar i la felicitat de les persones, sinó, també, per a la salut entesa globalment, ja que “des de l’enfocament holístic, convivència és sinònim de pau”. Enumera com a factors claus per a la convivència “el respecte, l’amor i el reconeixement, més enllà de la tolerància i l’acceptació”.
Segons Comellas, per parlar de convivència cal “aprendre a relacionar-se” i per això calen “espais amplis on és pugui practicar; estar al costat no sols de les persones amb les que ja hi ha entesa; poder parlar d’afinitats i matisos sense fer judicis de valor ni haver d’imposar les pròpies opinions; tenir el reconeixement de les altres persones”. Comellas afirma que l’aprenentatge “no es pot fer només marcant límits” i que aquesta és una tasca compartida de “l’escola com a institució educativa”; de les famílies -“lloc de pertinença privilegiat per l’estabilitat de les relacions i la fortalesa dels afectes”- i també d’altres activitats com els esplais i les activitats esportives com a “llocs de socialització escollida”.
Sosté que no es tracta “d’oferir eines per trobar respostes” sinó que es més partidària de “parlar de modelatge, processos, implicacions, reflexions i oportunitats”. Es pregunta “per què l’educació ens representa un conflicte?” i “per què per a la gent adulta és conflictiva la resposta adolescent?” i argumenta que, per aquest motiu, es busquen formes per evitar-los i es troben “nous recursos, més aviat empresarials que educatius, com la negociació, el pacte, la mediació, el coaching…”
Argumenta que “ningú no dubta que les criatures no han de ser només receptores de les accions educatives” sinó que n’han de ser protagonistes i participar-hi, en la mesura que els correspon segons edat i maduresa, com a agents de la seva educació per superar el model de “donar pautes i límits”. Un repte que comporta condicions com ara: gestionar els temps per parlar i analitzar situacions concretes i complexes; coordinar els equips docents que obrin oportunitats relacionals; veure el valor de la pràctica de l’empatia i saber escoltar amb respecte (a través d’assemblees, debats i altres processos de participació).
El repte d’exercir l’autoritat
Al seu torn, Joan Girbau no va dubtar a assegurar que “parlar de com i de quina manera un mestre o educador ha d’exercir l’autoritat” és “un dels temes més urgents que avui ha de plantejar-se el nostre sistema educatiu”. Per al professor de secundària, expert en temes de convivència i mediació, part de la dificultat de posar límits a l’alumnat ve del fet que les generacions avui adultes “vàrem viure la nostra joventut en un règim dictatorial”, el franquisme, en què “l’única autoritat era autoritarisme”. Sosté que això va fer que, en arribar la democràcia, en el món de l’educació “funcionés la llei del pèndol”, amb consideracions com que “els nens han de ser feliços”, “ja creixeran”, “laisser faire”, “no hem de traumatitzar la canalla”… Girbau conclou que “ens ha costat massa temps distingir entre l’autoritat dictatorial i l’autoritat democràtica”, ja que “qui exercia l’autoritat era pres com un autoritari” i “qui posava límits era tingut per un repressor”. I això ha fet que hagi “costat massa d’entendre que l’autoritat dels pares i dels mestres és necessària”
Citant el professor José Antonio Marina, Girbau va afirmar que “l’’autoritat no són els límits, però sense l’exercici del límits no hi ha autoritat possible”. Així, “tirant pel dret”, va assegurar que “una majoria del nostre alumnat no està acostumat a què se li posin límits” i que “per acabar-ho d’adobar estan sobreprotegits”. Va esmentar com una de les dificultats de la convivència a les aules el fet que hi arriben “uns alumnes fills d’uns pares que van ser educats en aquest extrem del pèndol, els quals per ideologia, per incapacitat o per comoditat han renunciat a l’exercici de l’autoritat”. I sosté que a la falta de límits s’hi afegeix la poca capacitat per gestionar els contratemps i la immediatesa en l’obtenció dels objectius.
A l’escola la vida és diferent
El professor de l’IES Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès planteja un decàleg de propostes per millorar la convivència, la principal de les quals seria remarcar que “a l’escola la vida és diferent”, ja que allò que en d’altres àmbits és permès, a l’escola no ho és. “De seure malament, de fer servir un llenguatge obscè, etc, ja en sabem. A l’escola s’hi ve a aprendre a fer les coses d’una manera nova, diferent”, exemplifica.
Altres propostes que planteja per millorar la convivència a les aules passen per trobar formes d’entesa amb les famílies (sabent-se fer pròxims i deixant clar que com a mestres i professors volen el millor pels seus fills i filles); saber posar les sancions adequades (que no han de ser ni semblar mai la venjança de l’adult); saber treballar en equip; “saber entrar al cor de la canalla”, “estimant-los”, ja que, segons va dir, la feina del professorat “no és simplement la de treballadors de l’ensenyament”. També planteja la necessitat que el professorat “adquireixi la capacitat de no sentir-se atacat pels nois i noies; “transmeti entusiasme per l’educació i per la matèria impartida”; tingui “la capacitat de fer les classes atractives” i que sàpiga “compaginar el tracte amb el grup classe amb el tracte individualitzat” de cada alumne. Un decàleg que va concloure indicant que “cal posar límits, que és molt important” i fer-ho “amb afecte, tendresa i empatia”.
Un ambient obert i acollidor a l’aula
En representació del Moviments de Renovació Pedagògica, Ramon Sitjà, del Grup de Mestres d’Osona, va destacar, com a propostes d’El Compromís ètic del professorat en favor de la convivència, la necessitat de “crear un ambient de tranquil·litat i calma a la’ula, on es potenciï el paper de cadascú”. Sosté que la convivència depèn en bona mesura “de com s’organitzi el centre” per tal que hi hagi “un ambient obert i de llibertat, que farà que els infants s’hi trobin més bé”. Abans, però, “cal ser conscients de quina ciutadania es vol formar”, que els infants i adolescents “tenen el dret a l’educació” i que cal desvetllar-los “el gust per aprendre”, per tal que puguin créixer “cada vegada més lliures i competents, més autònoms i, si pot ser, més feliços”.
Vicenç Relats i Casas,
és coordinador i moderador del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.
Podeu trobar enregistrat un vídeo de resum del debat al següent enllaç:
