Salvador Cardús obrirà l’últim debat ‘A l’escola s’educa o s’ensenya? a Vic

Salvador CardúsDesprés d’una gira per tot el país durant deu setmanes, de bracet amb l’emissió del programa Mestres de TV3, el cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat arribarà a la seva fi el dimecres 11 d’abril a la Universitat de Vic. El debat A l’escola s’educa o s’ensenya? comptarà amb la participació des de la taula de Salvador Cardús, sociòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona; Assumpta Duran, directora de l’escola de Borredà,  i Ramon Sitjà, membre del Grup de Mestres d’Osona de la FMRP.

El cicle itinerant està coorganitzat per la Fundació Jaume Bofill i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya  i ha reeixit en l’intent de suscitar reflexió al si de la comunitat educativa al voltant de la funció social del professorat i del seu compromís ètic.

El debat es podrà seguir i participar-hi en directe per Internet a través del blog www.sermestreavui.cat, que difon informació sobre el cicle de debats a través de les xarxes socials (FacebookTwitter i Youtube i Ivoox). Al blog hi ha disponibles també els vídeos (íntegres i resumits), postcasts i relatories dels debats anteriors.

EmailShare

Pensem el que pensem

Josep CastilloEm demana en Vicenç Relats una reflexió breu al voltant d’algun dels temes tractats als debats del cicle Què vol dir ser mestre avui?. Ho intento però tinc un parell de problemes. El primer és saber sobre quin tema en concret i el segon és ser capaç de ser breu. Els que em coneixen ja saben que el meu nom i la paraula breu a la mateixa frase és gairebé un oxímoron.

Us haig de confessar que a mi el programa Mestres m’ha agradat, malgrat totes les opinions que hem sentit sobre els temes que queden a mig tractar, etapes que no es veuen prou reflectides, oblits, errors, etc, i aquesta sensació que si no trobem res per criticar no hem estat prou lúcids. I sobretot em sembla una idea brillant associar l’emissió del programa a uns debats que arrodoneixen, matisen i amplien els temes tractats.

Què hi farem!, segurament sóc un il·lús, o com diuen els meus alumnes, un “motivat”, però visualitzar la professió en positiu, més enllà de la queixa i de les reivindicacions, mostrant què fan i què pensen els docents de casa nostra, era una feina que teníem pendent de feia temps. Està donant l’oportunitat d’explicar i explicar-nos i sobretot de fer debat i de reflexionar.

Temps tindrem per explicar les dificultats que tenim per fer bé la feina que hem de fer, però ara, potser, des de fora de la professió, se sap una mica més quina és la feina i com la pensem i la volem fer. Almenys com la pensem i la fem alguns.
I aquí és on vull anar amb aquestes quatre ratlles. Estem massa acostumats a creure que ja estem d’acord en tot i que de l’únic que cal parlar és de com fem la feina i anar al que és més pràctic.

Però la realitat és que no estem d’acord en la visió de l’educació i de la seva funció tant com ens agradaria i fem creure. Potser les discussions i les converses que s’han generat al voltant del programa i del cicle en diferents mitjans serveix per debatre algunes d’aquelles qüestions que en nom de la pau del claustre, o per no encetar debats que puguin incomodar algú, hem anat ajornant i que planen al darrera de la passió dels debats i de les diferències de criteri que s’han fet evidents.
Les conviccions, les experiències i les visions particulars de cadascú articulen un cos teòric que sustenta l’opinió i la conformitat o disconformitat amb el que es diu i es discuteix, tant si en som conscients com si no.

Per sort, som diversos i tenim opinions diferents. Aquesta també és la nostra riquesa, però ens cal veure que no tot és el mateix. Ara que ja hem començat, podríem, també, posar sobre la taula i consensuar, si és que és possible, quatre coses que aclaririen el nostre model educatiu. Per exemple:

- Entenem l’escolaritat com un dret en tota la seva etapa obligatòria o com un privilegi que resta reservat a aquells que es fan mereixedors i saben apreciar-lo?

- La funció de l’escola l’entenem com un espai on formem els ciutadans i les ciutadanes del futur o és una gran empresa de selecció del personal encaminada a triar els que tenen millors capacitats o s’adapten millor al sistema per anar a la universitat?

- Entenem l’educació i l’escola com una eina de compensació de les desigualtats que tenen de partida els nens i nenes del nostre país o reproduïm les desigualtats socials, econòmiques i culturals mantenint les coses com les trobem?

- Quan organitzem la nostra feina, partim del que els professors i mestres ensenyem o del que els alumnes necessiten aprendre per resoldre una vida que no imaginem com serà?

- Pensem que l’escola s’ha d’adaptar als nens i joves reals que tenim o són els nens i joves els que s’han d’adaptar a l’escola ideal i idealitzada que tenim al cap els mestres i professors?

- La nostra feina com a mestres i professors és educar en tota l’amplitud de la paraula o és simplement transmetre uns coneixements i punt?

- L’escola és un element més de l’educació dels nostres infants i joves, tot i ser molt important, o pretenem ser l’element únic, condicionant i supeditant la família, els espais d’aprenentatge extraescolar, l’entorn,… a la feina que fem des dels centres?

Em deixo moltes preguntes més que es poden resumir en: com volem fer la nostra feina i quina funció i sentit té?

I ja posats i per acabar, no estaria de més somniar que en parlem, que discutim tant com calgui, que arribem a un acord. Que aquest acord orienta i dóna significació a tot allò que fem a l’escola i que oferim aquest acord als nostres dirigents polítics per a què l’educació deixi de ser un element de confrontació i esdevingui l’element de cohesió en un context d’estabilitat.

I com que somiar és gratis, que ens facilitin els recursos necessaris per a una tasca tan important, tan apassionat i tan necessària com la nostra

Per Josep Castillo i Adrián,
professor de secundària

EmailShare

Pares i mestres, quan cal parlar amb respecte i confiança

Taula debat amb Carles Capdevila, Vicenç Relats (moderador), Sunta Sogas i Ricard AymerichEls pares no han de criticar mai els mestres davant dels seus fills i els mestres tampoc no han de criticar els pares davant dels infants ni dels altres docents. Aquesta recepta tan raonable com elemental va ser una de les conclusions centrals de la cinquena sessió del cicle Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat, titulada Com compartir la responsabilitat educativa escola-família?, celebrat el 29 de febrer al TecnoCampus Mataró-Maresme. El periodista Carles Capdevila, director del diari Ara; la mestra Sunta Sogas, exdirectora de l’Escola El Sagrer de Barcelona; el mestre Ricard Aymeric, que parlava en nom del Moviment Educatiu del Maresme (MEM) de la FMRP; així com els nombrosos docents que hi van participar des del públic, van coincidir que el respecte mutu entre pares i mestres és la primera condició per establir el clima de confiança bàsica que cal per al progrés educatiu d’uns infants que eduquen de forma conjunta.

Amb una aguda capacitat analítica i amb l’expertesa pròpia de ser pare de quatre criatures d’entre 5 i 16 anys, Carles Capdevila, que ha reflexionat i escrit abastament sobre el tema, va plantejar la seva ponència marc sota el títol Pares i mestres, parlem?, després de constatar que sovint pares i docents parlen “per criatura interposada” més que de forma directa. Una ponència molt pràctica, en la qual va enumerar un llistat de deures tant per als pares com per al professorat (tres per a cada col·lectiu), que partia de la consideració que pares i mestres han de “trobar, crear i treballar per un clima de confiança màxima, parlar-ho tot”.

Una migdiada educativa entre els 2 i els 14 anys

Sense abandonar el to divertit que li és característic, el primer deure que va posar als pares és el que anomena Alerta amb la migdiada de 12 anys que fem entre els 2 anys i els 14. El periodista sosté que, passats els dos primers anys del nadó i fins que arriba a l’adolescència, els pares “descansen” d’educar i fan una “migdiada educativa de deu o dotze anys” durant la qual es refien que la qüestió “ja la porten a l’escola”.  

Carles Capdevila i Vicenç RelatsAls mestres, el primer deure que els posa és recordar-se que, davant del xoc d’emocions amb els pares, els docents són “els professionals” i que s’han de comportar amb professionalitat. Admet que “no tots els pares i mares són simpàtics, educats, ni es preocupen per l’escola ni respecten el que se’ls diu”, però, tot i així, remarca que hi ha dues premisses bàsiques a seguir: primera; que “el seu fill no en té cap culpa, i com més poc implicats tingui els pares més ajut necessitarà el fill” i, segona, “recordar sempre que el mestre és el professional, el que ha de saber gestionar la comunicació amb intel·ligència, amb eficiència; el primer que ha d’apartar les emocions i que no pot respondre tal com se li parla”.

El segon deure per als pares ja ha estat esmentat al començament: no criticar els mestres, almenys no fer-ho mai davant dels infants que els són alumnes. “¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?, es demana. “I com puc fer-los la traïció màxima, que és no fer-los cas, desautoritzar-los davant del nen, donar-los instruccions contràries?”, rebla.

Per als mestres, el segon deure és el de “l’optimisme obligatori”, malgrat que la seva sigui una feina que, segons diu, “requereix molta moral”. “Cal moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir una estima i una confiança que haurien de ser imprescindibles. No són bons mestres tots els que cobren sinó els que en són, els que sumen a la professió la il·lusió, la vocació i la passió”, argumenta.

El darrer deure que el professor Capdevila posa al pares, el tercer, és el de la “responsabilitat solidària” pròpia de la “inserció social” que suposa el procés d’escolarització de l’infant. “Portar el nen a escola és, entre altres coses, portar un nen a un entorn de 25 criatures amb un adult responsable. En el cas que algú pensi que, per al seu nen, no és tan important que tingui autonomia, no és tan important que sàpiga estar atent durant una estona, no és tan important ni urgent que s’espavili, un cop l’insereix en un entorn on hi ha altres persones, hi està obligat per responsabilitat social, per solidaritat amb els altres nens, no només amb el mestre”, explica.

Flexibilitat, empatia, confiança absoluta

Finalment, el tercer deure amb què el periodista alliçona els mestres és el de la necessitat de guanyar-se l’autoritat moral davant dels pares, demostrant-los que coneixen el nen o nena en qüestió. Argumenta que tots els bons mestres o no tan bons que han tingut els seus quatre fills han tingut la característica comuna de “conèixer o no conèixer” el seu fill. “Cada nen és diferent dels altres, i l’única manera d’educar-los és conèixe’ls. Ser estricte amb el passota i ser flexible amb el que és hiperresponsable. La reunió amb els pares és una ocasió única en què el mestre pot i ha de demostrar que coneix el fill”, argumenta, insistint en la necessitat que el docent prepari molt bé les trobades conjuntes amb els pares com les entrevistes personals. “Si no passa aquesta prova, l’autoritat moral serà difícil d’obtenir.”, adverteix.

Ja per concloure, Capdevila afirma que educar en un moment de canvis socials i tecnològics com l’actual és “molt més difícil encara que en altres temps” i “més urgent que mai”, per la qual cosa convida pares i mestres a “formar un govern de coalició, amb flexibilitat, amb empatia, cadascú al seu lloc però entenent la posició de l’altre, i on l’única cosa absoluta a construir sigui la confiança absoluta”.

Sunta Sogas“Per educar un infant cal tota una tribu”

Per la seva part, la mestra Sunta Sogas, fent seu el proverbi africà “per educar un infant és necessària tota una tribu”, va posar un seguit d’exemples de la intensa implicació dels pares i mares en el projecte educatiu de l’Escola el Sagrer, al llarg dels seus 28 anys d’existència. “Les famílies i mestres compartim la mateixa finalitat: volem el millor per a les criatures que tenim al nostre càrrec, per això hem de sumar energies i anar en la mateixa direcció”, afirma. I sosté que una de les raons per promoure la col·laboració mútua és, precisament, que “contribueix a l’obtenció de bons resultats educatius per part de l’alumnat”.  

Sogas convida les escoles a compartir el seu projecte educatiu amb les famílies i procurar la seva implicació i participació. “Per això ens cal donar a conèixer el projecte, explicitar-lo, facilitar espais de trobada i de comunicació així com nosaltres conèixer la família i l’entorn del nen o nena. Cal que les famílies entenguin què es fa a les aules i visquin l’escola com a quelcom propi i sentin que en formen part”.

Per facilitar el coneixement mutu, al Sagrer les famílies tenen les portes obertes de l’escola i a Parvulari cada dia poden acompanyar i anar a buscar el seu fill o filla a l’aula. “És una ocasió per dialogar amb el mestre o mestra, intercanviar impressions i anar teixint complicitats que esdevenen vincles afectius entre alumnes, mestres i famílies”,  explica Sogas. A Primària aquest intercanvi es fa un cop per setmana, els divendres a la tarda.

La porta de l’aula, els passadissos i vestíbuls són “llocs de trobada de famílies i mestres on emergeixen converses, es genera confiança i coneixement mutu”. Fora de l’horari lectiu també es cedeixen els espais de l’escola perquè pares i mares es puguin trobar i fer activitats pròpies.

A banda d’organitzar conferències sobre temes educatius, un altre mitjà de comunicació és el butlletí de l’escola. Se n’editen quatre cada curs i se’n responsabilitza una comissió formada per famílies, alumnes de sisè i mestres.

En les activitats d’aprenentatge les famílies participen en els projectes de classe, ajuden a aportar informació, fan d’experts en algun tema, van a explicar contes, etc. L’escola es dota d’activitats d’identificació com a comunitat a través de celebracions i festes, rituals d’acollida, acompanyament i comiat. Cuida especialment el procés d’adaptació i separació. És sensible a aspectes familiars que poden afectar emocionalment l’infant com ara el naixement d’una germana, la mort d’un avi… Alumnes, famílies i mestres participen plegats en projectes de significació cultural i social: concerts, teatre, festes i projectes d’aula, de cicle i d’escola.

L’exdirectora del Sagrer conclou que “per a cada nen i nena els adults més importants són la família i els mestres i que “per això és important que ambdós remem en la mateixa direcció”.

“Si en els aspectes fonamentals per a l’educació de l’infant, família i mestres tenim actituds contradictòries, l’infant es desorienta, no sap on mirar i això el fa dèbil i per tal que excel·leixi nosaltres volem que sigui fort, potent i capaç”, argumenta.

Les famílies participen a l’escola “des del que poden aportar, no des de la carència”. Diversifiquen les formes participatives, tant per ajudar a transportar els instruments de música com per ajudar a generar idees. “Volem que tothom es pugui sentir reconegut i cridat a participar i les famílies que no vénen a l’escola també es poden fer visibles a través del seu fill o filla”, explica Sogas. L’escola ha generat una estructura organitzativa “on tothom es pugui sentir acollit, necessari i útil”, que inclou que hi hagi pares i mares delegats de curs,  l’organització de festes i tallers de joguines –com per al Tió de Nadal- organitzats conjuntament. De l’acció participativa promoguda per l’escola El Sagrer en són resultats evidents el fet que la participació a les eleccions al consell escolar superi el 42% -molt superior a l’habitual-; que als instituts constatin que els nois i noies que en procedeixen i les seves famílies saben treballar en equip i s’impliquen en la vida del nou centre o que persones que n’han format part participen activament i de forma destacada en entitats del barri o la ciutat.

Compartir les màximes expectatives en els infants

Ricard Aymerich i Sunta SogasEl membre del Moviment Educatiu del Maresme i actual president de la Coordinadora estatal del Moviments de Renovació Pedagògica, Ricard Aymerich, va posar èmfasi en el “compromís amb les famílies” que remarca el document El compromís ètic del professorat, elaborat per la FMRP. Aymerich destaca que “compartir les màximes expectatives en els infants i joves és un factor clau per a l’èxit educatiu, personal i social” i sosté que cal “confiança mútua” entre el professorat i les famílies per fer-lo efectiu. Sosté que cal “dipositar i augmentar, conjuntament amb la família, la confiança en els seus fills i filles, en les seves capacitats, en les seves ganes d’aprendre”. Tot això requereix “treballar conjuntament amb les famílies per la motivació i implicació en el seu procés d’aprenentatge”.

 

 Vicenç Relats i Casas,
és coordinador i moderador del cicle de debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Podeu veure el video resum del debat clicant en aquest enllaç.

EmailShare

Vídeo íntegre del debat ‘Com compartir la responsabilitat educativa escola-família?’

Vídeo íntegre del debat Com compartir la responsabilitat educativa escola-família?, celebrat el 29 de febrer a Mataró, al TecnoCampus Mataró-Mareme. El van protagonitzar el periodista i director del diaria ARA, Carles Capdevila; l’exdirectora de l’escola El Sagrer de Barcelona, Sunta Sogas, i el membre del Moviment Educatiu del Maresme de la FMRP, Ricard Aymerich.  El periodista Vicenç Relats i Casas va moderar el debat.

També us podeu descarregar l’arxiu d’àudio (podcast) del debat des d’aquest enllaç.

EmailShare

Mig miler de persones segueixen en directe el debat ‘On és l’èxit i on és el fracàs, i de qui?’

El debat On és l’èxit i on és el fracàs, i de qui?, el segon del cicle itinerant Què vol dir ser mestre avui?, va reunir a Tortosa  Joan Manuel del Pozo, Santi Llorens i Consol Sagrera. L’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili,  del Campus Terres de l’Ebre, es va omplir a vessar i l’esdeveniment també va poder ser seguit per videoconferència (streaming).En total, mig miler de persones van  seguir el debat en directe, entre les que el van veure presencialment i les que ho van fer per Internet des d’aquest  blog. Per als que no l’heu vist encara, o voleu tornar a gaudir de les intervencions dels participants, podeu veure el vídeo resum aquí:

 Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç:
2n debat, On és l’èxit i on és el fracàs educatiu, i de qui?

EmailShare

Cap a una avaluació més integral i menys estadística

Joan Manuel Manzano, Vicenç Relats (moderador), Consol Sagrera i Santi Llorens
Joan Manuel Del Pozo, Vicenç Relats (moderador), Consol Sagrera i Santi Llorens, durant el debat celebrat el 8 de febrer a Tortosa

Amb una gran èxit d’assistència i de participació, l’Aula Magna del Campus Terres de l’Ebre de la Universitat Rovira i Virgili de Tortosa va ser l’escenari del segon debat del cicle Què vol dir ser mestre avui?, el dimecres 8 de febrer, que va comptar amb una ponència marc del professor de filosofia de la UdG Joan Manuel del Pozo i amb les intervencions del professor i director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, i de la presidenta del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, Consol Sagrera. Un debat dominat per la coincidència, tant a la taula com entre les intervencions del públic, de la necessitat de superar el clixé estadístic de valoració del procés educatiu, de manera que es faci la distinció entre “èxit escolar i èxit educatiu” i que es contempli més plenament el progrés integral de cada alumne.

En la seva ponència inicial, que responia a la pregunta On és l’èxit i el fracàs educatiu, i de qui?, el professor del Pozo va afirmar que “l’èxit educatiu és en cada nen i en cada nena; en el gust d’aprendre; en l’alegria de créixer junts; en l’esperança d’avançar…” Unes característiques que atenyen en primer terme l’alumnat i que “es reparteix de manera molt desigual en escoles, ciutats, en diferents moments en cada escola i en cada ciutat i, fins i tot, en diferents moments al llarg de la vida de cada nen i nena”. Per a Del Pozo, “l’èxit és un resultat complex i evolutiu que s’escapa de les mesures estadístiques”, que “és sempre dels alumnes” i en el qual els mestres i pares “són, en ordres diferents, com l’entrenador que el facilita, l’orienta i en participa…, que no és pas poca cosa”.

 Per contra, va presentar el fracàs com “un mot estigma, educativament injust per a les persones dels alumnes”. En tot cas, va dir, “fracassen sistemes, però un nen o una nena no tenen fracassos sinó necessitats mal ateses. I el fracàs del sistema no té entitat pròpia sinó que, més aviat, és fruit de la limitació o de les insuficiències de qualitat i eficàcia d’aquest sistema”. Un fracàs, que “encara és de més mal mesurar que l’èxit” i que “caldria repartir” dins del sistema “en funció de responsabilitats en la gestió i aplicació, que no són només presents sinó també passades”.

 Termes poc pedagògics

 Al terreny educatiu la terminologia d’èxit i fracàs hi ha arribat molt recentment, segons l’exconseller d’Educació, i ho ha fet “amb una càrrega de component ideològic de caràcter liberal per no dir ultraliberal, que té connotacions competitives”. Va argumentar que “sembla que es vulgui estendre un esperit competitiu entre països i entre escoles d’un mateix país,  i el més dramàtic és que pot acabar arribant a analitzar èxit i fracàs de nens i nenes individuals, els uns contra els altres”. Per a Del Pozo, èxit i fracàs “són paraules amb connotacions dubtosament pedagògiques, sinó antipedagògiques”. Sosté que són paraules envoltades “d’una obsessió comptable, perquè es mesuren fonamentalment a través d’estadístiques i números, amb una actitud resultadista, mesurabilista i quantitativista…” que, segons va concloure, “ens acosta molt més a la connotació de preu que no pas a la de valor.” I va constatar que “el problema de donar a les coses una mesura que s’acosta al sentit de preu les redueix a un caràcter gairebé mercantil i les allunya d’allò que té més significat humà, que és la noció de valor.”

 Qüestionant-se si és mesurable el procés educatiu integral de cada alumne i la seva plenitud personal, va assegurar que no es pot mesurar de manera quantitativa. “Només és avaluable de manera quantitativa un resultat parcial que podríem anomenar escolar o acadèmic: les qualificacions o notes que s’obtenen per a les matèries del currículum”, va argumentar. Així mateix va posar en relleu que allò que es pot mesurar i comptar “és important, però no és decisiu”, ja que, en tot cas, “és èxit escolar, però no èxit educatiu” i va alertar de la necessitat de “no reduir l’èxit educatiu a l’èxit escolar”, fet aplicable igualment quan es parla de fracàs.

El públic que va voler seguir endirecte el debat va omplir de gom a gom l'Aula Magna de la URV ( Campus Terres de l'Ebre), a Tortosa.
El públic que va seguir presencialment el debat va omplir de gom a gom l’Aula Magna de la URV ( Campus Terres de l’Ebre), a Tortosa.

Demanant-se quina mesura es podria buscar per analitzar els resultats de factors educatius que considera “claus” com ara “la responsabilitat, la motivació, l’autoestima, l’equilibri i l’expressivitat emocional, els criteris ètics, el pensament crític, la capacitat de diàleg, la sensibilitat estètica, la valoració i el gaudi de la cultura o la integració social”, Del Pozo va assegurar, citant el pedagog francès Phillippe Meirieu, que “els indicadors poden ser ampliats a l’infinit i probablement valdria la pena  triar-ne molts que ara no es tenen en compte”. L’exconseller sosté que els resultats de la medició de l’èxit escolar s’obtenen sobre una quantitat necessàriament limitada d’indicadors que, a més, no n’inclou cap dels que ell  considera clau. I va posar èmfasi en el fet que “cap tria no és innocent, porta sempre al darrere un model implícit de persona i un concepte de la feina de mestre”.

 Dos grans èxits educatius, poc mesurats

 Lluny del to estadístic d’informes valoratius com el PISA, l’exconseller sosté que el procés educatiu al nostre país té al seu haver “dos èxits relatius no prou mesurats”. L’un és “l’ascensor social”, que demostra el progrés social que han fet, gràcies a l’educació, persones procedents de classes econòmicament modestes, i l’altre ”l’acolliment extraordinari a la població immigrada” que s’ha donat en el si de la comunitat educativa, amb el gran creixement que ha experimentat els darrers anys. Del Pozo sosté que aquests són “èxits del sistema que no es reflecteixen en les avaluacions generals més conegudes”.

 Finalment el professor de filosofia de la UdG va remarcar que en el procés educatiu la millora és possible. Tenint en compte que en l’àmbit educatiu “ningú no és perfecte –nosaltres, no, però Finlàndia, tampoc-“, segons va dir, es va mostrar convençut que “podem millorar i seríem ridículs si no diguéssim que ens cal millorar, perquè és evident que necessitem millorar”. Així, va assegurar que “tenim la possibilitat de millora a les nostres mans”.

 Sosté que “l’avaluació més important” és “la que es fa persona sobre persona, respecte del seu punt de sortida i cap al seu punt d’arribada” i va argumentar que “ està molt demostrat que la principal variable que afecta els resultats acadèmics i escolars de currículum és l’econòmica i social”. Fent un cert joc de paraules va considerar que al sistema “li cal més ser avaluat que mesurat” i va fer notar que  “en moltes pràctiques que es diuen avaluadores només hi ha medició”, quan “una cosa és la medició i l’altra l’avaluació”.

 Del Pozo conclou que “l’’únic èxit educatiu que cal intentar assolir és el de la millora òptima, el camí òptim de les possibilitats de cada nen i de cada nena en relació a la seva posició de sortida”. Per contra, sosté que “ens hem de despreocupar molt de comparar-nos amb l’escola del costat o el país del costat, perquè cada lloc té la seva història i aquestes són les claus d’èxits relatius i de fracassos relatius”. Va acabar animant a “exercir el compromís ètic del professorat, que és d’una extrema personalització en cada nen i cada nena, assumint tot allò que porta a la motxilla del seu passat i del de la seva família i de tots els seus condicionaments de tipus econòmics i socials, que són importantíssims”.

Un fracàs que va molt més enllà de l’escola

En una línia similar es va expressar el director de l’IES Celestí Bellera de Granollers, Santi Llorens, que va destacar que, en el dia a dia dels centres educatius, en la tasca de mestres i professors “no hi té cabuda el fracàs”. Així, va argumentar que “el fracàs educatiu no existeix” sinó que, en tot cas, poden existir “punts de millora en la feina dels docents i punts de millora en la qualitat dels centres educatius, dels seus alumnes i de les seves famílies”. Aquesta possibilitat de millora “és la que ens fa avançar i ens ajuda a créixer en positiu”, va dir.

Llorens sosté que la tasca dels professionals docents està centrada en “l’educació integral de la persona” que li ha de permetre créixer en totes les seves dimensions humanes: la dimensió vital i corporal, l’afectiva, la intel·lectual, social, ecològica… Argumenta que treballant pel creixement integral de la persona “no podem parlar de fracàs”, sinó que “l’únic que existeix és la incapacitat per afrontar la vida adulta, o la vida un cop acabada l’escola”. “Podem parlar de fracàs quan algú no sap relacionar-se amb ell mateix, ni amb els altres; no sap gaudir de les coses bones ni de les dolentes; no és capaç de dedicar esforç per superar-se ni superar dificultats; i, sobretot, no és capaç d’estimar”, afirma Llorens. I d’aquest fracàs “potser sí que en podem dir educatiu però no és escolar; va molt més enllà de l’escola”, conclou.

 El director de l’IES Celestí Bellera sosté que no és el mateix avaluar que qualificar i dubta que es pugui posar una nota a la millora i al creixement integral personal. Així, sosté que “avaluar és fer camí, acompanyar en el procés” mentre que “qualificar és fer parada”, tot detallant que “l’avaluació de debò es fa en cada instant, en cada moment a l’aula, al pati, al carrer, en el treball amb l’alumne, observant, guiant, analitzant en quin moment s’atura o dubta i quin camí segueix; donant l’empenta que precisa en el moment que no sap o no pot avançar; encoratjant-lo a seguir quan ho aconsegueix; reflexionant com a professionals en allò que pot necessitar per ser autònom en el seu propi procés d’aprenentatge”.

Llorens admet que els mestres i professors “s’esforcen amb les avaluacions i les notes per acabar no avaluant cap dels aspectes anteriors, que en realitat són els que ajudarien a saber si els nostres alumnes són excel·lents o no”. Amb tot, conclou que els mestres “necessiten” la nota. “De la mateixa manera necessitem elements de treball i seguiment a l’aula que ens donin confiança: són les eines i instruments que permeten una certa (il·lusòria) objectivitat”. Una nota amb la qual els docents qualifiquen, però no avaluen. “No hem avaluat; hem fotografiat un instant; el nostre dia a dia amb els nois i noies, a l’aula, a l’escola, amb les famílies, amb els companys…”, indica

 Més sensibilitat ver la diferència

 Per la seva part, en representació del Moviment de Mestres per a la Renovació Pedagògica de les Terres de l’Ebre, la seva presidenta, Consol Sagrera, va remarcar els principals factors que, segons el document El compromís ètic del professorat, han d’acompanyar cap al veritable èxit educatiu. En aquest sentit, va assenyalar “la necessitat  d’eliminar prejudicis i incrementar la sensibilitat vers la diferència dels infants i joves”, cosa que ajudarà a “l’acció més justa i el treball per a l’equitat”, així com també la conveniència de “fomentar pràctiques professionals d’acostament als infants, com l’escolta, la receptivitat, l’empatia i la confiança”. També va remarcar la necessitat de “conrear els valors de l’esforç, la constància i la consciència de responsabilitat” en l’alumnat i que els docents treballin “juntament amb les famílies per motivar-los i implicar-los en el seu procés d’aprenentatge”, tot compartint amb elles “les màximes expectatives” sobre els infants i joves, ja que aquest “és un factor clau per a l’èxit educatiu, personal i social”.

Vicenç Relats,
Coordinador i moderador dels debats Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat.

Per veure el debat sencer, cliqueu en aquest enllaç
Per veure la versió resumida del debat, cliqueu en aquest altre enllaçTambé podeu seguir el debat a les xarxes socials de Facebook, Twitter i als canals de Youtube (videoconferència integral i resumida) i de Ivoox (arxius àudio mp3).

EmailShare

La ponència de Maria Jesús Comellas obrirà el debat sobre la convivència a l’aula, a Manresa

Maria Jesús ComellasDimecres vinent, 15 de febrer, Manresa acollirà la tercera sessió del cicle  Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat. Sota l’enunciat Quins són els límits que faciliten la convivència a l’aula?, el debat comptarà amb la participació de la doctora en psicologia Maria Jesús Comellas, que hi farà una ponència incial; del professor de l’IES Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès, Joan Girbau, i del membre del Grup de Mestres d’Osona de la FMRP, Ramon Sitjà.
L’acte, que es fa en col·laboració amb el Col·lectiu de Docents del Bages de la FMRP, tindrà lloc de les 18 a les 20 h, a la Sala d’actes de la Fundació Universitària del Bages, situada a l’avinguda Universitària, 4-6, de Manresa. També es podrà seguir i participar-hi en directe per Internet a través del blog sermestreavui.cat, que difon informació sobre el cicle de debats a través de les xarxes socials (Facebook, Twitter i Youtube). Aquest serà el tercer debat que se celebra, després dels dos que han tingut lloc a Barcelona i Tortosa, amb una gran participació de públic tan presencial com per Internet.

EmailShare