Pares | Què vol dir ser mestre avui?

Els pares no han de criticar mai els mestres davant dels seus fills i els mestres tampoc no han de criticar els pares davant dels infants ni dels altres docents. Aquesta recepta tan raonable com elemental va ser una de les conclusions centrals de la cinquena sessió del cicle Què vol dir ser mestre avui? El compromís ètic del professorat, a debat, titulada Com compartir la responsabilitat educativa escola-família?, celebrat el 29 de febrer al TecnoCampus Mataró-Maresme. El periodista Carles Capdevila, director del diari Ara; la mestra Sunta Sogas, exdirectora de l’Escola El Sagrer de Barcelona; el mestre Ricard Aymeric, que parlava en nom del Moviment Educatiu del Maresme (MEM) de la FMRP; així com els nombrosos docents que hi van participar des del públic, van coincidir que el respecte mutu entre pares i mestres és la primera condició per establir el clima de confiança bàsica que cal per al progrés educatiu d’uns infants que eduquen de forma conjunta.

Amb una aguda capacitat analítica i amb l’expertesa pròpia de ser pare de quatre criatures d’entre 5 i 16 anys, Carles Capdevila, que ha reflexionat i escrit abastament sobre el tema, va plantejar la seva ponència marc sota el títol Pares i mestres, parlem?, després de constatar que sovint pares i docents parlen “per criatura interposada” més que de forma directa. Una ponència molt pràctica, en la qual va enumerar un llistat de deures tant per als pares com per al professorat (tres per a cada col·lectiu), que partia de la consideració que pares i mestres han de “trobar, crear i treballar per un clima de confiança màxima, parlar-ho tot”.

Una migdiada educativa entre els 2 i els 14 anys

Sense abandonar el to divertit que li és característic, el primer deure que va posar als pares és el que anomena Alerta amb la migdiada de 12 anys que fem entre els 2 anys i els 14. El periodista sosté que, passats els dos primers anys del nadó i fins que arriba a l’adolescència, els pares “descansen” d’educar i fan una “migdiada educativa de deu o dotze anys” durant la qual es refien que la qüestió “ja la porten a l’escola”.

Als mestres, el primer deure que els posa és recordar-se que, davant del xoc d’emocions amb els pares, els docents són “els professionals” i que s’han de comportar amb professionalitat. Admet que “no tots els pares i mares són simpàtics, educats, ni es preocupen per l’escola ni respecten el que se’ls diu”, però, tot i així, remarca que hi ha dues premisses bàsiques a seguir: primera; que “el seu fill no en té cap culpa, i com més poc implicats tingui els pares més ajut necessitarà el fill” i, segona, “recordar sempre que el mestre és el professional, el que ha de saber gestionar la comunicació amb intel·ligència, amb eficiència; el primer que ha d’apartar les emocions i que no pot respondre tal com se li parla”.

El segon deure per als pares ja ha estat esmentat al començament: no criticar els mestres, almenys no fer-ho mai davant dels infants que els són alumnes. “¿Us imagineu un país que deixés el seu material més sensible, les criatures, en els seus anys més importants, dels zero als setze, i amb la missió més decisiva, formar-los, en mans d’unes persones en qui no confia?, es demana. “I com puc fer-los la traïció màxima, que és no fer-los cas, desautoritzar-los davant del nen, donar-los instruccions contràries?”, rebla.

Per als mestres, el segon deure és el de “l’optimisme obligatori”, malgrat que la seva sigui una feina que, segons diu, “requereix molta moral”. “Cal moral en el sentit dels valors i moral per afrontar un dia a dia feixuc sense sentir una estima i una confiança que haurien de ser imprescindibles. No són bons mestres tots els que cobren sinó els que en són, els que sumen a la professió la il·lusió, la vocació i la passió”, argumenta.

El darrer deure que el professor Capdevila posa al pares, el tercer, és el de la “responsabilitat solidària” pròpia de la “inserció social” que suposa el procés d’escolarització de l’infant. “Portar el nen a escola és, entre altres coses, portar un nen a un entorn de 25 criatures amb un adult responsable. En el cas que algú pensi que, per al seu nen, no és tan important que tingui autonomia, no és tan important que sàpiga estar atent durant una estona, no és tan important ni urgent que s’espavili, un cop l’insereix en un entorn on hi ha altres persones, hi està obligat per responsabilitat social, per solidaritat amb els altres nens, no només amb el mestre”, explica.

Flexibilitat, empatia, confiança absoluta

Finalment, el tercer deure amb què el periodista alliçona els mestres és el de la necessitat de guanyar-se l’autoritat moral davant dels pares, demostrant-los que coneixen el nen o nena en qüestió. Argumenta que tots els bons mestres o no tan bons que han tingut els seus quatre fills han tingut la característica comuna de “conèixer o no conèixer” el seu fill. “Cada nen és diferent dels altres, i l’única manera d’educar-los és conèixe’ls. Ser estricte amb el passota i ser flexible amb el que és hiperresponsable. La reunió amb els pares és una ocasió única en què el mestre pot i ha de demostrar que coneix el fill”, argumenta, insistint en la necessitat que el docent prepari molt bé les trobades conjuntes amb els pares com les entrevistes personals. “Si no passa aquesta prova, l’autoritat moral serà difícil d’obtenir.”, adverteix.

Ja per concloure, Capdevila afirma que educar en un moment de canvis socials i tecnològics com l’actual és “molt més difícil encara que en altres temps” i “més urgent que mai”, per la qual cosa convida pares i mestres a “formar un govern de coalició, amb flexibilitat, amb empatia, cadascú al seu lloc però entenent la posició de l’altre, i on l’única cosa absoluta a construir sigui la confiança absoluta”.

“Per educar un infant cal tota una tribu”

Per la seva part, la mestra Sunta Sogas, fent seu el proverbi africà “per educar un infant és necessària tota una tribu”, va posar un seguit d’exemples de la intensa implicació dels pares i mares en el projecte educatiu de l’Escola el Sagrer, al llarg dels seus 28 anys d’existència. “Les famílies i mestres compartim la mateixa finalitat: volem el millor per a les criatures que tenim al nostre càrrec, per això hem de sumar energies i anar en la mateixa direcció”, afirma. I sosté que una de les raons per promoure la col·laboració mútua és, precisament, que “contribueix a l’obtenció de bons resultats educatius per part de l’alumnat”.

Sogas convida les escoles a compartir el seu projecte educatiu amb les famílies i procurar la seva implicació i participació. “Per això ens cal donar a conèixer el projecte, explicitar-lo, facilitar espais de trobada i de comunicació així com nosaltres conèixer la família i l’entorn del nen o nena. Cal que les famílies entenguin què es fa a les aules i visquin l’escola com a quelcom propi i sentin que en formen part”.

Per facilitar el coneixement mutu, al Sagrer les famílies tenen les portes obertes de l’escola i a Parvulari cada dia poden acompanyar i anar a buscar el seu fill o filla a l’aula. “És una ocasió per dialogar amb el mestre o mestra, intercanviar impressions i anar teixint complicitats que esdevenen vincles afectius entre alumnes, mestres i famílies”, explica Sogas. A Primària aquest intercanvi es fa un cop per setmana, els divendres a la tarda.

La porta de l’aula, els passadissos i vestíbuls són “llocs de trobada de famílies i mestres on emergeixen converses, es genera confiança i coneixement mutu”. Fora de l’horari lectiu també es cedeixen els espais de l’escola perquè pares i mares es puguin trobar i fer activitats pròpies.

A banda d’organitzar conferències sobre temes educatius, un altre mitjà de comunicació és el butlletí de l’escola. Se n’editen quatre cada curs i se’n responsabilitza una comissió formada per famílies, alumnes de sisè i mestres.

En les activitats d’aprenentatge les famílies participen en els projectes de classe, ajuden a aportar informació, fan d’experts en algun tema, van a explicar contes, etc. L’escola es dota d’activitats d’identificació com a comunitat a través de celebracions i festes, rituals d’acollida, acompanyament i comiat. Cuida especialment el procés d’adaptació i separació. És sensible a aspectes familiars que poden afectar emocionalment l’infant com ara el naixement d’una germana, la mort d’un avi… Alumnes, famílies i mestres participen plegats en projectes de significació cultural i social: concerts, teatre, festes i projectes d’aula, de cicle i d’escola.

L’exdirectora del Sagrer conclou que “per a cada nen i nena els adults més importants són la família i els mestres i que “per això és important que ambdós remem en la mateixa direcció”.

“Si en els aspectes fonamentals per a l’educació de l’infant, família i mestres tenim actituds contradictòries, l’infant es desorienta, no sap on mirar i això el fa dèbil i per tal que excel·leixi nosaltres volem que sigui fort, potent i capaç”, argumenta.

Les famílies participen a l’escola “des del que poden aportar, no des de la carència”. Diversifiquen les formes participatives, tant per ajudar a transportar els instruments de música com per ajudar a generar idees. “Volem que tothom es pugui sentir reconegut i cridat a participar i les famílies que no vénen a l’escola també es poden fer visibles a través del seu fill o filla”, explica Sogas. L’escola ha generat una estructura organitzativa “on tothom es pugui sentir acollit, necessari i útil”, que inclou que hi hagi pares i mares delegats de curs, l’organització de festes i tallers de joguines –com per al Tió de Nadal- organitzats conjuntament. De l’acció participativa promoguda per l’escola El Sagrer en són resultats evidents el fet que la participació a les eleccions al consell escolar superi el 42% -molt superior a l’habitual-; que als instituts constatin que els nois i noies que en procedeixen i les seves famílies saben treballar en equip i s’impliquen en la vida del nou centre o que persones que n’han format part participen activament i de forma destacada en entitats del barri o la ciutat.

Compartir les màximes expectatives en els infants

El membre del Moviment Educatiu del Maresme i actual president de la Coordinadora estatal del Moviments de Renovació Pedagògica, Ricard Aymerich, va posar èmfasi en el “compromís amb les famílies” que remarca el document El compromís ètic del professorat, elaborat per la FMRP. Aymerich destaca que “compartir les màximes expectatives en els infants i joves és un factor clau per a l’èxit educatiu, personal i social” i sosté que cal “confiança mútua” entre el professorat i les famílies per fer-lo efectiu. Sosté que cal “dipositar i augmentar, conjuntament amb la família, la confiança en els seus fills i filles, en les seves capacitats, en les seves ganes d’aprendre”. Tot això requereix “treballar conjuntament amb les famílies per la motivació i implicació en el seu procés d’aprenentatge”.